lunes, 14 de enero de 2013

Experiència (i pensaments col·laterals) de Martin Amis

«Jo sóc novel·lista, entrenat per utilitzar l'experiència amb altres finalitats. ¿Per què haig d'explicar la història de la meva vida? Ho faig perquè ara el meu pare és mort, i sempre he sabut que hauria d'evocar la seva memòria. Ell era escriptor i jo sóc escriptor; semblaria gairebé un deure descriure el nostre cas: una curiositat literària que també és, precisament, un dels molts aspectes de la relació entre un pare i un fill. (...) Vull deixar

Martin and Kingsley Amis in 1965

les coses clares (hi ha tantes coses aquí que ja són del domini públic), i vull parlar, per una vegada, sense artifici. Tot i que no pas sense formalitat. El problema que té la vida (troba el novel·lista) és la seva amorfositat, la seva ridícula fluïdesa. Mireu-vos-la: amb un argument mínim, gairebé sense tema, sentimental i ineludiblement vulgar. Els diàlegs són pobres, o com a mínim violentament irregulars. Les sorpreses són previsibles o sensacionalistes. I sempre comença igual, i acaba igual... Els meus principis organitzatius, doncs, deriven d'una urgència interior, i de l'addicció del novel·lista a veure paral·lelismes i fer connexions. El mètode, amb l'ús afegit de notes a peu de pàgina (per preservar els pensaments col·laterals), hauria de donar una visió clara de la geografia de la ment d'un escriptor.» (p. 15-16)

Sir Kingsley Amis

«Penso que el talent literari, en gran part, és hereditari. Però el vigor i la resistència literaris, no. (...) Ja és prou tèrbola, ja hi ha prou poca visibilitat en la motivació de l'ambició literària: nostalgie, aïllament àcid; i ja hi ha prou maldecaps entre pares i fills. Vaig notar la unglada del dolor immediat quan Kingsley, després d'assegurar que li havia agradat la meva primera novel·la, va dir que "no podia" amb la segona. (...) El meu pare mai no em va animar perquè escrigués, mai no em va convidar a provar-hi sort; em va lloar menys assíduament que no pas em va criticar en públic; però tot plegat va funcionar.» (p. 33-34)

Kingsley and Martin Amis in 1992

«Va ser increïblement reconfortant tornar-te a veure, papa, però, creu-me, no era necessari que em tranquil·litzessis respecte dels teus desitjos. Perquè el meus desitjos són els teus desitjos, i jo sóc tu i tu ets jo.» (p. 409)
«¿Què llegia? Vull transmetre un estat d'ànim, i allò que llegeixes forma part d'allò que sents. A les biografies sempre ho hauríem de fer constar, com a rutina, al marge: què llegien. ¿Què llegia, jo, a San Juan? Com sempre, no vaig prendre cap nota pel que fa a aquest valuós aide-memoire..., però és clar que recordo què llegia. Et llegia a tu i em llegia a mi.» (p. 236)

Philip Larkin

«Un matí vaig mirar, per la barana de l’escala, com Larkin es preparava per sortir a passejar sota la pluja de Swansea. Alt fins més enllà de la utilitat, amb ulleres, prematurament i gairebé idealment calb, amb l’inici de la pesantor en els seus moviments, entre sospirs va guarnir-se amb l’im- permeable, la bufanda, el barret. En ell tot expressava estoïcisme (no tenia elecció) i el contrari de la idoneïtat... Notòriament, Larkin odiava o professava que odiava els nens i, és clar, mai no va tenir fills.» (p. 275)

Saul Bellow

«...va ser Hitchens qui em va presentar Bellow com a lector. "Fes un cop d'ull a Humboldt's Gift, em va dir, amb una inclinació seriosa del cap, a les escales del New Statement, el 1977 (em sembla). Vaig fer un cop d'ull a The Visit, i després de ben poques pàgines vaig notar un reconeixement que s'enfilava per tot el meu cos, i que en paraules va prendre la forma (més solemne que exultant) següent: "Ve't aquí un escriptor que m'hauré de llegir sencer".» (p. 302)

Martin Larkin

«Pegunta: ¿Quants d’aquests notoris estilistes –James Joyce, Vladimir Nabokov i Martin Amis- van patir una catastròfica pèrdua dental entre els quaranta i els quaranta-i-cinc anys? Resposta: tots tres.»

Experiència. Martin Amis

  Experiència
  (Experience, 2000)
  MARTIN AMIS
  Edicions 62
  (trad. cat. E. Riera)
  Anagrama
  (trad. cast. J. Zulaika)

«Perquè això és el que són les novel·les (entre d'altres coses): no pas almanacs de la teva vida diürna sinó missatges de la teva història inconscient. Surten de la banda de darrere de la teva ment, no pas del davant. Això, amb el temps, se'm faria perfectament evident.» (p. 248)

«(Martin says) it is necessary to say what it is unnecessary to say»         [amis en bcn]

5 comentarios:

Trad. p. 15-16 dijo...

«Yo soy novelista, entrenado para utilizar la experiencia con otras finalidades. ¿Por qué tengo que explicar la historia de mi vida? Lo hago porque ahora mi padre está muerto, y siempre he sabido que tendría que evocar su memoria. Él era escritor y yo soy escritor; parecería casi un deber describir nuestro caso: una curiosidad literaria que también es, precisamente, uno de los muchos aspectos de la relación entre un padre y un hijo. (...) Quiero dejar las cosas claras (hay tantas cosas aquí que ya son del dominio público), y quiero hablar, por una vez, sin artificio. A pesar de que no sin formalidad. El problema que tiene la vida (encuentra el novelista) es su amorfositat, su ridícula fluidez. Miráosla: con un argumento mínimo, casi sin tema, sentimental e ineludiblemente vulgar. Los diálogos son pobres, o como mínimo violentamente irregulares. Las sorpresas son previsibles o sensacionalistas. Y siempre empieza igual, y acaba igual... Mis principios organizativos, pues, derivan de una urgencia interior, y de la adicción del novelista a ver paralelismos y hacer conexiones. El método, con el uso añadido de notas a pie de página (para preservar los pensamientos colaterales), tendría que dar una visión clara de la geografía de la mente de un escritor.»

Versión SoftCatalà.

Trad p. 33-34 dijo...

«Pienso que el talento literario, en gran parte, es hereditario. Pero el vigor y la resistencia literarios, no. (...) Ya es bastante turbia, ya hay bastante poca visibilidad en la motivación de la ambición literaria: nostalgie, aislamiento ácido; y ya hay bastante dolores de cabeza entre padres e hijos. Noté el zarpazo del dolor inmediato cuando Kingsley, después de asegurar que le había gustado mi primera novela, dijo que "no podía" con la segunda. (...) Mi padre nunca me animó para que escribiera, nunca me invitó a probar suerte; me alabó menos asiduamente que no me criticó en público; pero todo ello funcionó.»

Versión SoftCatalà.

Trad. p. 409 y p. 236 dijo...

«Fue increíblemente reconfortante volverte a ver, papa, pero, créeme, no era necesario que me tranquilizaras respecto de tus deseos. Porque lo mis deseos son tus deseos, y yo soy tú y tú eres yo.»

«¿Qué leía? Quiero transmitir un estado de ánimo, y aquello que lees forma parte de aquello que sientes. A las biografías siempre lo tendríamos que hacer constar, como rutina, al margen: qué leían. ¿Qué leía, yo, en San Juan? Como siempre, no tomé ninguna nota en cuanto a este valioso aide-memoire..., pero está claro que recuerdo qué leía. Te leía a ti y me leía a mí.»

Versión SoftCatalà.

Trad. p. 275 y p. 306 dijo...

«Una mañana miré, por la barandilla de la escalera, como Larkin se preparaba para salir a pasear bajo la lluvia de Swansea. Alto hasta más allá de la utilidad, con ojeras, prematuramente y casi idealmente calvo, con el inicio de la *pesantor en sus movimientos, entre suspiros se guarnió con el impermeable, la bufanda, el sombrero. En él todo expresaba estoicismo (no tenía elección) y el contrario de la idoneidad... Notoriamente, Larkin odiaba o profesaba que odiaba (a) los niños y, está claro, nunca tuvo hijos.»

«...fue Hitchens quién me presentó Bellow como lector. "Echa un vistazo a Humboldt's Gift, me dijo, con una inclinación seria de la cabeza, en las escaleras del New Statement, en 1977 (me parece). Eché un vistazo a The Visit, y después de muy pocas páginas noté un reconocimiento que se ensartaba por todo mi cuerpo, y que en palabras tomó la forma (más solemne que exultando) siguiente: "He aquí un escritor que me tendré que leer entero".»

Versión SoftCatalà.

Trad p. 131 y p. 248 dijo...

«*Pegunta: ¿Cuántos de estos notorios estilistas –James Joyce, Vladimir Nabokov y Martin Amis- sufrieron una catastrófica pérdida dental entre los cuarenta y los cuarenta-y-cinco años? Respuesta: los tres.»

«Porque esto es lo que son las novelas (entre otros cosas): no almanaques de tu vida diurna sino mensajes de tu historia inconsciente. Salen de la parte de atrás de tu mente, no de delante. Esto, con el tiempo, se me haría perfectamente evidente.»

Versión SoftCatalà.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...