jueves, 28 de agosto de 2014

Gloria Puig: El riu de l'oblit

«Jo solia començar el dia rondinant pel programa quirúrgic que m'esperava. Sovint els anestesiòlegs tenen una idea més exacta que els cirurgians sobre quantes operacions es poden fer en una jornada, però és un fet incontestable que si algú posa pegues a fer una anestesia de més aquest serà l'anestesiòleg, mai els cirurgians, sobretot si són joves, perquè els encanta operar.

  Primer revisava l'equip i preparava els fàrmacs. Esperava que portessin el primer malalt i sovint em queixava, un tic propi de qui ha fet molta privada: t'has habituat a treballar accelerat, sempre en acció. L'ambient era sorollós al màxim, les infermeres obrien les caixes metàl·liques de l'instrumental quirúrgic amb estrèpit, hi havia converses, entrades i sortides dels carros que portaven material. I començava a sonar la maleïda ràdio. El cirurgià arribava tard, com encara sol passar, sempre amb un argument incontestable com a excusa, si es que n'al·legava alguna. En canvi, si era l'anestesiòleg qui havia tingut algun problema, o si se l'havia d'esperar dos minuts, esclatava el drama i les queixes desmesurades. El telèfon no parava de sonar.

  Punxava la vena. Adormia el malalt. M'imaginava que un fil invisible m'unia al pacient, que se'm permetia entrar en el seu organisme i que tots dos enfrontaven l'agressió quirúrgica. I és que la fisiologia sempre m'ha agradat molt i l'anestesia ho és: fisiologia aplicada i real. Jo em convertia en l'auriga que menava un parell de cavalls, el sistema nerviós simpàtic i el parasimpàtic, que es podien desbocar en qualsevol moment i que havien d'estar sota control durant tota l'anestesia. El pacient estava adormit, quiet, i jo controlava la resposta a l'estímul nociceptiu de la cirurgia, és a dir, el dolor. Cal verificar tothora la reacció a cada gest, a cada fàrmac —si no hi ha sorpreses, que n'hi ha— i avançar-se, preveure. Per fer-ho, per concebre per endavant per on poden anar malament les coses, és necessari conèixer bé els antecedents del pacient, la seva història clínica, fonamental, i mirar l'analítica. Si el potassi està massa alt, quantes coses poden passar! Des de la primera anestèsia vaig descobrir la influencia temible de l'atzar, de la reacció imprevista, de la coincidència en el temps de dues circumstàncies anòmales. Davant el que és fortuït, que mai no arribarem a dominar, tan sols resulta útil tenir unes rutines d'actuació, molt bé elaborades, i respectar-les. En anestèsia, i en altres disciplines, d'aquestes rutines, en diem protocols. Com va afirmar Karl Vogt: "El que nosaltres anomenen atzar, tal vegada no sigui altra cosa que la causa ignorada d'un efecte conegut."» (pp. 72-74)
House of James Young Simpson, Queen Street, Edinburgh. Foto de Enrique Vila-Matas
James Y. Simpson descubrió las propiedades
del cloroformo. Edimburgo (foto EVM)

«Més d'un dia, després de sopar, no podia resistir la temptació de començar a llegir el nou llibre que m'havien dut de la llibreria Freixenet. No importava que es fes tard, i abans d'anar-me'n a dormir me'l posava a la bossa per seguir-lo llegint l'endemà, al quiròfan. Sempre llegia mentre treballava. No em feia desviar l'atenció del pacient i, per sort meva, també em podia concentrar en la lectura, encara que l'interrompés a cada moment. Lluny de ser improcedent, penso que això aconseguia que les llargues hores que m'havia d'estar quieta passessin lleugeres, sense abandonar la proximitat del malalt. Al cap dels anys, més d'un dia comentava als companys algun fragment de la novel·la que llegia al quiròfan, els explicava un conte que se m'havia acudit o els examinava de català, i amb això provocava moltes rialles. Ara sento nostàlgia d'aquells dies en que la Tzarina —una de les infermeres que recordo amb molt d'afecte— sempre procurava que tingués la meva tauleta a punt i la safata de plata per a les xeringues.
  Em sentia molt orgullosa de dir que treballava a la Residència. Era un hospital de molt prestigi i reconegut a tot el país. Penso que som molts els qui ens enyorem d'aquells temps. Tot i les dificultats, que sempre hi són, tothom hi posava el coll i s'esforçava perquè aquell gran vaixell navegués i fos pioner.» (p. 77-78)

Gloria Puig Abenza
EL RIU DE L'OBLIT
[Quan era una dona lethèon]
Ed. Entrecomes, 2014. 232 pàg., 17 €

No hay comentarios: