martes, 9 de febrero de 2016

Daniel Palomeras: Hollister 5320

«Prop de la trentena, vaig tenir la pretensió de confessar-me a mi mateix: Lletrat, no ets humà. Després, amb una engruna de patiment, me'n vaig adonar: Haig de fer la vida sol. Trigant, però, a associar l'asseveració amb la propo- sició: no sóc humà perquè estic sol. Sofria pensant que potser en algun moment havia estat a punt de ser-ho. Quan vivia amb l'avi o amb la mare una humanitat imperfecta discorria dels altres a mi, i de mi als altres, i al col·legi quan passaven llista, o a la facultat el dia dels exàmens, o la temporada en què vaig treballar, quan em preguntaven i responia. Però arribà un dia en el qual ja no vaig atraure cap mirada ni cap paraula. No va ser una renúncia volun- tària ja que mai no vaig contrapesar el dolor de conviure amb el de la soledat. Mai no he entès si la meva soledat em fa més lliure o si la llibertat no existeix per a mi. Hi havia moments, infreqüents, en els quals desitjava la proximitat de les persones, donar senyals de la meva existència, ser percebut. Però això depenia també dels altres, que podien esdevenir enemics en el moment que sortís a la llum, del còmode aixopluc, o a la recerca del que al llarg d'anys vaig mantenir adormit, la força d'eros.Virgo prudentíssimo, ex- clamo en la meva maduresa. I vingué el moment en què co- mençà a obsessionar-me no haver accedit mai a aquella frivolitat compartida. Em feia por, com puc ara tenir-ne de la mort després d'haver-m'hi apropat tant.» (pàg. 134)

1 comentario:

Elena dijo...

Libro y autor: una sorpresa estupenda.