lunes, 11 de abril de 2016

Lucia Berlin: Manual per a dones de fer feines


Manual per a dones de fer feines
LUCIA BERLIN (1936-2004)
[A Manual for Cleaning Women]
Trad. d'Albert Torrescasana
L'Altra Editorial, 2016
[primeres pàgines]


«Malgrat haver estat poc reconegu- da mentre vivia, Lucia Berlin és sens dubte una escriptora de primeríssi- ma línia que es caracteritza per una combinació poc habitual de foscor, estranyesa, sentit de l’humor, vita- litat i lucidesa. Diuen que és un dels secrets més ben guardats dels Estats Units.»
«—La mama ho sabia tot —va dir la Sally—. Era una bruixa. Fins i tot ara que és morta tinc por que em vegi. [...]
  La nostra mare es preguntava quin aspecte tindrien les cadires si els genolls se'ns dobleguessin cap endavant. ¿I si l'haguessin electrocutat, a Jesús? En comptes de creus i cadenes, tothom voltaria amb cadires al voltant del coll.
  —Em deia: "Fes el que hagis de fer, però sobretot no procreïs" —va dir la Sally—. I que si era prou enze per casar-me, procurés que fos ric i que sentís adoració per mi. "Mai, mai no et casis per amor. Si estimes un home, tindràs ganes d'estar amb ell, de complaure'l, de fer coses per ell. Li preguntaràs coses com ara "¿On eres?" o "¿En què penses?" o "¿M'estimes?". I Ilavors t'estomacarà. O anirà a comprar tabac i no tornarà.
  No suportava la paraula amor. La pronunciava com la gent pronuncia bandarra.
  —I no suportava els nens. Una vegada vam coincidir en un aeroport quan els quatre nens encara eren petits. "Treu-me'ls de sobre", cridava, com si fossin una bandada de dòbermans.
  —No sé si em va desheretar perquè em vaig casar amb un mexicà o perquè era catòlic.
  —Culpava l'Església catòlica del fet que tothom tingués tanta mainada. Deia que els papes havien començat el rumor que diu que l'amor ens fa feliços.
  —L'amor et fa sentir com una desgraciada —deia la nostra mare—. Deixes el coixí ben xop de tant plorar quan te'n vas a dormir, enteles cabines telefòniques de tantes llàgrimes, els teus sanglots fan udolar el gos i fumes dos cigarros a la vegada.» (págs. 368-369)


1 comentario:

Elena dijo...

Un libro esplendoroso.