Sergi Pàmies
L'ART DE PORTAR GAVARDINA
Quaderns Crema, 2018 - 125 pàgs. - inici
[torrencial, tendre, lúcid, un (breu) plaer]
«La prova que va ser coherent amb els seus principis és que quan [Teresa Pàmies] ja no va poder reciclar el que vivia en articles, llibres o col·laboracions radiofòniques, la mare es va morir. Dit així pot semblar brusc, però el cert és que la manera com es va resistir a la decrepitud va portar-la fins al límit de l'obstinació. En realitat, aplicava una filosofia encarnada en més de trenta llibres publicats amb un tema gairebé únic: la seva vida. Per això no va deixar d'escriure ni a la residència, on es va entestar a enclaustrar-se amb l'argument que no volia ser una càrrega per ningú, ni, en els dos últims anys, a casa del meu germà i la meva cunyada, que li van demostrar que sovint val més ser una càrrega a casa que un problema fora. Vaig seguir de prop aquesta evolució de l'orgull d'assistència geriàtrica, reivindicat com a signe d'independència (sobretot d'ençà de la mort del meu pare), a la dependència esclavitzant. En l'escalafó familiar, ser escriptor em situava en la posició adequada per assumir la missió d'interpretar—si més no d'intentar-ho—les seves peticions. Si m'esforço a ser rigorós, he de situar l'inici del deteriorament quan la mare va deixar de fer servir la màquina d'escriure. Ja no tenia les facultats per teclejar amb la llegendària energia habitual. Amb orgull de mecanògrafa autodidacta amanit amb tota mena de sermons contra la informàtica entesa com a instrument capitalista d'alienació, s'havia resistit a fer servir ordinadors. Però per demostrar que no era reaccionària (reaccionari era un dels adjectius preferits), considerava que el pas de la màquina mecànica a l'elèctrica era el súmmun del progrés.» (pàgs. 31-32)
No hay comentarios:
Publicar un comentario