martes, 25 de octubre de 2011

Billy Pilgrim en Tralfamadore

Kurt Vonnegut. Escorxador-5.
Matadero 5. Kurt Vonnegut
Matadero 5. Kurt Vonnegut
Slaughterhouse-Five. Kurt Vonnegut

Slaughterhouse-Five Kurt Vonnegut
  • "Quan el Billy finalment va tornar a casa, a Ilium, després de l'accident d'aviació, va estar tranquil durant un quant temps. Tenia una terrible cicatriu que li travessava el crani de banda a banda. No va reprendre la seva activitat. Tenia una majordoma. La filla venia a veure'l quasi cada dia.
       I aleshores, sense avisar, el Billy va anar a Nova York i va participar en un programa de ràdio d'aquells que es passen tota la nit entrevistant gent. Va explicar que s'havia desenganxat en el temps. També va dir que el 1967 l'havia segrestat un platet volador. El platet era del planeta Tralfamadore, va dir. El van portar a Tralfamadore, on va ser exhibit nu en un zoo, va dir. I allà el van aparellar amb una antiga estrella de cinema terrícola que es deia Montana Wildhack." (p 35)

  • "«La cosa més important que vaig aprendre a Tralfamadore va ser que quan una persona es mor només sembla que es mor. Continua molt viva en el passat i per això és una ximpleria que les persones plorin al seu enterrament. Tots els moments, passats, presents i futurs, sempre han existit i sempre existiran. Els tralfamadoresos poden mirar tots els diferents moments de la mateixa manera que nosaltres podem mirar una extensió de les Muntanyes Rocalloses, per exemple. Poden veure que tots els moments són permanents i poden veure qualsevol moment que els interessi. La convicció que tenim aquí a la Terra que un moment segueix un altre, com les perles d'un collaret, i que quan un moment se'n va se n'ha anat per sempre, és només una il·lusió.
       »Quan un tralfamadorès veu un cadàver, l'únic que pensa és que la persona morta es troba en males condicions en aquell moment en concret, però que la mateixa persona es troba molt bé en molts altres moments. Ara, quan em diuen que algú és mort, simplement arronso les espatlles i dic el que els tralfamadoresos diuen de les persones quan es moren, que és: «Què hi farem».»" (pp. 36-37)

  • "- Si no m'hagués passat tant de temps estudiant terrícoles -va dir el tralfamadorès-, no em podría fer idea del que és el «lliure albir». He visitat trenta-un planetes habitats de l'Univers i he estudiat informes sobre un centenar més. Només a la Terra es parla de lliure albir." (p. 97)

  • - "A Tralfamadore no hi ha telegrames. Però vostè té raó: cada grup de símbols és un missatge breu i urgent que descriu una situació, una escena. Nosaltres, els tralfamadoresos, els llegim tots alhora, no l'un darrere l'altre. No hi ha cap relació particular entre tots els missatges, excepte que l'autor els va triar curosament perquè, quan es mirin tots alhora, produeixin una imatge de vida bella i sorprenent i profunda. No hi ha començament, ni mig, ni final, ni suspens, ni moral, ni causes, ni efectes. El que ens agrada en els nostres llibres és la profunditat de molts moments meravellosos vistos tots alhora." (p. 100)

  • "Hi havia cinc sexes diferents a Tralfamadore, i cadascun efectuava un pas necessari en la creació d'un nou individu. Al Billy li semblaven tots iguals, perquè les diferencies sexuals eren totes a la quarta dimensió.
       A propòsit, una de les bombes morals més grans que els tralfamadoresos van llançar al Billy, feia referencia al sexe a la Terra. Van dir que les tripulacions dels seus platets voladors havien identificat com a mínim set sexes a la Terra, tots essencials per a la reproducció. Una vegada més el Billy no aconseguia imaginar-se què carai podien tenir a veure amb la reproducció d'un nadó, cinc d'aquests set sexes ja que només eren sexualment actius a la quarta dimensió.
       Els tralfamadoresos van intentar donar-li pistes que l'ajudessin a imaginar-se el sexe a la quarta dimensió." (p. 126)

Escorxador-5 (Matadero cinco / Slaughterhouse-Five, 1969). Kurt Vonnegut (1922-2007)

2 comentarios:

Elena dijo...

Dice Vila-matas en su texto Café Perec:

«Me moría de risa el día en que le escuché a Kurt Vonnegut decir que las tramas en realidad eran sólo unas cuantas y no era necesario darles demasiada importancia, bastaba con incorporar –casi al azar- una cualquiera de ellas al libro que estuviéramos escribiendo y de esta forma disponer de más tiempo para la forja de lo que realmente habría de importarnos: el estilo.

»¿Y cuáles eran esas tramas? Vonnegut se las sabía de memoria, tenía una lista muy perecquiana: “Alguien se mete en un lío y luego se sale de él; alguien pierde algo y lo recupera; alguien es víctima de una injusticia y se venga; el caso conmovedor de Cenicienta; alguien empieza a ir cuesta abajo y así continúa; dos se enamoran, y mucha otra gente se entromete; una persona virtuosa es acusada falsamente de haber pecado o de haber cometido un crimen; una persona se enfrenta a un desafío con valentía, y tiene éxito o fracasa; alguien inicia una investigación para conocer la verdad de un asunto...”.

»¿Y qué sucede cuando no ocurre nada?...«

el mismo Vonnegut dijo...

“To be is to do - Socrates
To do is to be - Sartre
Do Be Do Be Do - Sinatra”