lunes, 30 de abril de 2012

El ayudante de Vilnius se monta un blog

Blog El ayudante de Vilnius
«Supimos por Vilnius, primero, y después por Débora que les iba muy bien todo a los dos, muy especialmente desde que habían decidido no creer demasiado en nada. Les iba genial la vida, dijeron, porque la gente les veía enfermos y poéticos y les dejaban en paz y les iba, además, muy bien en todo porque jamás entraban en conflicto con nadie, pues no se veían obligados a defender sus opiniones ya que no existían para ellos verdades objetivas, ni opiniones que pudieran considerarse completamente certeras. Todo era incierto, pensaban. Y se consideraban falibilistas, como ciertos científicos contemporáneos que piensan que los seres humanos podemos estar equivocados acerca de cualquier cosa.» (De Aire de Dylan (pp. 318-319). Enrique Vila-Matas. Seix Barral, 2012.)

miércoles, 25 de abril de 2012

¿Qué cosa es la frivolidad?

Mario Vargas Llosa
«La historia no está escrita, no es fatídica, cambia. Justamente nos ha tocado vivir una época en que hemos visto las transformaciones históricas más extraordinarias e inesperadas. Si alguien me hubiera dicho cuando yo era joven que iba a ver la desaparición de la Unión Soviética, la transformación de China en un país capitalista; si alguien me hubiera dicho que América Latina iba a estar en pleno proceso de crecimiento, mientras Europa vivía su peor crisis financiera en un siglo, no me lo hubiera creído y, sin embargo, todas esas cosas han pasado. Desde luego que se puede esperar una renovación de la vida cultural, de las artes, de las humanidades, y que abandone ese sesgo cada vez más frívolo, superficial, que yo creo que es una de sus características principales hoy en día.

Aristocratismo es una palabra que provoca mucho rechazo, pero por otra parte el rechazo de la élite en bloque es una gran ingenuidad. No todos pueden ser cultos de la misma manera, no todos quieren ser cultos de la misma manera y no todos tendrían que ser cultos de la misma manera, ni muchísimo menos [...] desaparecen esos consensos, esos denominadores comunes que te permiten discriminar entre lo que es auténtico y lo que es postizo, entre lo que es bueno y lo que es malo, entre lo que es bello y lo que es feo. Parece mentira que se haya llegado a un mundo donde ya no se pueden hacer este tipo de discriminaciones. Porque eso sí, si desaparecen esas categorías es el reino del embuste, de la picardía… La publicidad reemplaza al talento, lo fabrica, lo inventa.

No tengo nada contra la moda, me parece magnífico que haya una preocupación por la moda, pero desde luego no creo que la moda pueda reemplazar a la filosofía, a la literatura, a la música culta como un referente cultural. Y eso es lo que está pasando. Hoy en día hablar de cocina y hablar de la moda, es mucho más importante que hablar de filosofía o hablar de música. Eso es una deformación peligrosa y una manifestación de frivolidad terrible. ¿Qué cosa es la frivolidad? La frivolidad es tener una tabla de valores completamente confundida, es el sacrificio de la visión del largo plazo por el corto plazo, por lo inmediato. Justamente eso es el espectáculo.»
"Sería una tragedia que la cultura acabe en puro entretenimiento" (De una conversación entre Mario Vargas Llosa y Jan Martínez Ahrens. El País, 14/04/2012). Más:

lunes, 23 de abril de 2012

sábado, 21 de abril de 2012

lqam / jlàm


[Singer: Shakira / Songwriters: Francis Cabrel y Antoine Motos] 
Y yo que hasta ayer solo fui un holgazán
Y hoy soy el guardian de sus sueños de amor
La quiero a morir

Pueden destrozar todo aquello que ven
Porque ella de un soplo lo vuelve a crear
como si nada, como si nada
La quiero a morir

Ella para las horas de cada reloj
Y me ayuda a pintar transparente
el color con su sonrisa
Y levanta una torre desde el cielo hasta aqui
Y me cose unas alas y me ayuda a subir
a toda prisa, a toda prisa
La quiero a morir

Conoce bien, cada guerra, cada herida,
cada ser
Conoce bien cada guerra de la vida,
y del amor también.
Hehehehehehehe...
Moi je n'étais rien et voilà qu'aujourd'hui
Je suis le gardien du sommeil de ses nuits
Je l'aime à mourir

Vous pouvez détruire tout ce qu'il vous plaira
Elle n'a qu'à ouvrir l'espace de ses bras
Pour tout reconstruire pour tout reconstruire
Je l'aime à mourir

Elle a gommé les chiffres des horloges du quartier
Elle a fait de ma vie des cocottes en papier
Des éclats de rire elle a bâti des ponts
Entre nous et le ciel et nous les traversons
À chaque fois qu'elle ne veut pas dormir
Ne veut pas dormir je l'aime à mourir

Elle a dû faire toutes les guerres
Pour être si forte aujourd'hui
Elle a dû faire toutes les guerres
De la vie, et l'amour aussi
Hehehehehehehe...

21/04/2011
La hija repara el desgaste de un
eco
21/04/2010
Tentativa de no agotar un 21 de abril
21/04/2009
Las ventajas
del azar
21/04/2008
Ella,
tan amada
21/04/2007
El tiempo es
una percepción

sábado, 14 de abril de 2012

Se trataba de la atmósfera

Un mundo aparte, Gustaw Herling-Grudziński
«Durante el segundo curso de sus estudios en la Escuela Naval, Kóstylev encontró en Vladivostok una pequeña biblioteca privada, y en ella, algunos ejemplares gastados de libros franceses: Balzac, Stendhal, L'Éducation sentimentale de Flaubert, la Confession d'un enfant du siècle de Musset y Adolphe de Constant. No esperaba encontrar en ellos nada extraordinario; quería tan solo practicar la lengua. Pero el mundo que le descubrieron superó todas sus expectativas: era como un cuento de hadas. A partir de entonces, Kóstylev vivió en permanente estado de agitación. Se pasaba las noches leyendo, descuidó sus estudios, se saltó varias reuniones del partido, se encerró en sí mismo y dio la espalda hasta a los amigos más íntimos. Más tarde, intentaría en repetidas ocasiones explicarme el sentimiento que le había suscitado el descubrimiento de la literatura francesa.
—Caí enfermo de añoranza de algo indefinido —me decía mientras acariciaba con la mano sana su angulosa cabeza rapada—, respiré un aire diferente, como alguien que, sin saberlo, había vivido ahogándose durante toda su vida. Entiéndeme, no se trataba de los hechos allí narrados; al fin y al cabo, en todo el mundo la gente se ama, se muere, se divierte, urde intrigas y sufre. Se trataba de la atmósfera. Todo lo que leía parecía suceder en un clima subtropical mientras que yo, desde que nací, había vivido en un gélido vacío (...)
—Misha —le objetaba yo por meras ganas de llevarle la contraria—, pero si esto solo es literatura. Ni siquiera sabes cuánta miseria y cuánto sufrimiento hay en Occidente.
—Lo sé, lo sé —y negaba con la cabeza—, lo mismo me dijo el juez de instrucción después de los interrogatorios. Si alguna vez en la vida experimenté una sensación de libertad fue justamente en aquel tiempo en que leía los libros franceses del viejo Berger.» (De "La mano en el fuego", pp. 102-103)
Un mundo aparte (1951). Gustaw Herling-Grudziński (1919-2000). Libros del Asteroide, 2012. Traducción de Agata Orzeszek y Francisco J. Villaverde González.
Según The NYT: «Uno de los primeros testimonios de la vida y la muerte en la red soviética de prisiones y campos de trabajo y uno de los más poderosos.»

martes, 10 de abril de 2012

Jo confesso (I love paraules)

Fulles com a paraules
'a misses dites' :: abastar :: abellir :: absis :: acaronar :: afalagar :: afluixar :: aixecar :: aixopluc :: 'al bell mig' :: al·lot :: albirar :: alè :: almoina :: amagatall :: amidar :: amoïnar :: angoixa :: angúnia :: 'anys i panys' :: apamar :: arameu :: arrabassar :: arraulir :: arrecerar-se :: arreplegar :: arronsar :: arrossegar:: asserenar :: atansar :: atipar :: atonyinar :: atrotinat :: atzabeja :: avesat :: avinentesa :: badallar :: badoc :: baldufa :: balma :: bandarra :: barrundanya :: batec :: becaina :: bestiola :: blavor :: bocamoll :: bocí :: borrissol :: brogit :: brunzit :: buidor :: burxar :: 'cabdill arapaho' :: cantarella :: capbussar :: capcot :: capficat :: capsigrany :: captenir :: capvespre :: carallot :: cartipàs :: cartoixa :: ceguesa :: certesa :: clatell :: clenxa :: clepsa :: coïssor :: conxorxa :: copsar :: corcar :: corcó :: corcoll :: corprès :: corriol :: corrua :: corsecar :: costerut :: d’amagat :: daltabaix :: 'de biaix' :: debades :: decebre :: defallir :: deixondir :: delerós :: delir-se :: dempeus :: dèria :: desconsol :: desfici :: desori :: devessall :: disbarat :: drap :: eixerit :: eixugar :: embadalit :: emmudir :: empaitar :: empelt :: empiocada :: empipat :: encabir :: encarcarat :: encertir-se :: encetar :: endebades :: enfurismar :: engalipar :: engelosir :: enginy :: engolir :: engruna :: ennuegar :: enrenou :: ensopegar :: entabanar :: enterbolir :: entomar :: entossudir :: entrellat :: envair :: enyorar :: erable :: esbarzer :: esbatanat :: esberlar :: esbombar :: esbrinar :: escanyar :: esclafir :: esclat :: escletxa :: esclop :: esdevenir :: esgarip :: esgarrifar :: esglai :: esguardar :: esma :: espoli :: espurna :: esquerp :: esquitxar :: ésser :: estabornir :: 'estar a l'aguait' :: 'estar tip' :: 'estira i arronsa' :: estoig :: estralls :: estremiment :: esvair :: etzibar :: exhaurir :: farcir :: fàstic :: feixa :: feixuc :: 'fer la guitza' :: ‘fer nosa’ :: ‘fer tombs’ :: feréstec :: ficar :: flamarada :: fortor :: fotre :: fressa :: fugir :: fum :: gairell :: galtes :: ganàpia :: ganivet :: ganyota :: gec :: gelosia :: gemec :: gínjol :: glaçat :: glop :: goïm :: gosar :: granota :: hivern :: immòbil :: incertesa :: indret :: jaç :: joia :: jovent :: jueu :: llambregar :: llampec :: llatí :: llaurar :: llavis :: lleixiu :: lleuger :: llevat :: lliscar :: magatzem :: 'mal averany' :: maldar :: maleït :: malenconia :: malmetre :: manar :: mandra :: mareig :: màrfega :: marrec :: mastegot :: mentider :: menystenir :: metzina :: minvar :: mirall :: mocador :: món :: mossegar :: murmuri :: murri :: nafra :: navalla :: neguit :: neguitós :: nínxol :: 'no cal' :: noia :: nuesa :: oblit :: ofec :: ofrena :: olfacte :: paio :: pair :: palès :: palmell :: palplantat :: pàmpols :: patacada :: patir :: penedir-se :: penellons :: 'per si de cas' :: perplexitat :: petja :: petó :: picabaralla :: piuladissa :: pixar :: plec :: pledejar :: ploramiques :: plugim :: pobrissó :: polsegós :: potser :: puces :: racó :: raïms :: rampell :: ‘ran de’ :: ratolí :: raure :: rave :: rebec :: rebequeria :: reblert :: recança :: recer :: regalimar :: reialme :: remor :: remugar :: renec :: reüll :: revifar :: rialla :: rierol :: rínxol :: roent :: rogenc :: rondinar :: rovell :: rumiar :: 'sac de puces' :: sacsejar :: sanglot :: saviesa :: senderi :: senescència :: setrill :: somiar :: somriure :: soroll :: sospitar :: sotrac :: suar :: suau :: tafaneria :: tastar :: taüt :: teca :: terrabastall :: tibar :: tòtil :: tovalló :: trair :: trasbals :: tremolor :: trempat :: trepitjar :: tristoi :: vejam :: vellut :: vergonya :: verí :: veritat :: vernís :: vertigen :: vessar :: viarany :: vici :: violí :: voltant :: vora :: xàfec :: xafogor :: xai :: xamfrà :: xerraire :: xisclar :: xiular :: xivarri :: xuclar :: zumzeig ::

miércoles, 4 de abril de 2012

Jo confesso (el poder de l'art)

«—I encara més, que tu sàpigues tocar tan bé el violí, encara és més pputa casualitat (...)
—Sí. I llavors mirem de sobreviure al caos amb l'ordre de l'art (...) El poder de l'art rau en l'obra d'art o més aviat en l'efecte que fa en la persona? Tu què en penses? (...)
—Per què Homer em paralitza? Per què el quintet amb clarinet de Brahms em deixa sense respiració? (...) Com és que no sóc capaç d'agenollar-me davant de ningú i en canvi sento la Pastoral de Beethoven i no em fa res reverenciar-la? (...)
—És cert. Però Beethoven només en va poder fer nou. Perquè gairebé totes nou viuen en un altre graó de complexitat moral.
—Moral?
—Moral.
—Escriu-ho.
Laurentius Storioni Cremonensis me fecit 1764
—No podem entendre l'obra d'art si no en veiem l'evolució (...) Però sempre cal el toc de geni de l'artista que precisament la fa evolucionar.
—El poder rau en la persona, doncs —li va respondre la Sara (...)
—No ho sé. Van der Weyden, Monet, Picasso, Barceló. És una línia dinàmica que arrenca a les coves del barranc de la Valltorta i encara no s'ha acabat perquè existeix la humanitat.
—Escriu-ho. —En Bernat va acabar-se el te al cap d'uns quants dies (...) — No?
—És la bellesa?
—Com?
—La culpa la té la bellesa? Què vol dir la bellesa?
—No ho sé. Però la sé reconèixer. Per què no ho escrius? -va repetir en Bernat, mirant-lo als ulls.
—L'home destrueix l'home, i també compon El paradís perdut.
—La música de Franz Schubert em transporta a un futur millor. Schubert és capaç de dir amb pocs elements, moltes coses. Té una força melòdica inexhaurible, plena de gracia i d'encant al mateix temps que plena d'energia i de veritat. Schubert és la veritat artística i ens hi hem d'agafar per salvar-nos. Em meravella que fos un home sifilític, malaltís i curt d'armilla. Quin poder té aquest home? Quin poder té sobre nosaltres? Jo, aquí on em veu, m'agenollo davant l'art de Schubert.» (p. 629-631)

domingo, 1 de abril de 2012

Jo confesso (el plaer de llegir)

«Tants anys de càntics al Senyor reduïts a una robusta capsa de fusta de savina que es convertia a partir d'aquell moment en testimoni únic de la historia del monestir clausurat. En un extrem de la màrfega, el mocador de fer farcells amb dues peces de roba, una mena de bufanda rudimentària i el llibre de les hores. I la bosseta amb les pinyes d'avet i d'erable que li recordaven l'altra vida vella i no gens enyorada, quan es deia fra Miquel i professava en l'ordre dominicà; quan, al palau de sa excel·lència, la dona del Guerxo de Salt el va aturar vora les cuines i li va dir tingueu, fra Miquel, llavors de pins i d'avets i pinyes d'erable.
-I per què les vull?
-No tinc res més per oferir-vos.
-I per què m'has d'oferir res?» (p. 87)

Monestir de Sant Pere del Burgal
«Després d'uns quants dies de descans, vam començar amb l'erable. Era immens, potser tenia dos segles de vida. A més, les fulles ja li groguejaven amb vista a les primeres neus que ja no el cobririen. Sabia que la part propera a la soca era millor i van serrar prou arran malgrat els renecs dels seus homes, que ho trobaven massa carregós. Els va haver de prometre dos dies més de descans abans d'emprendre el viatge. Van talar arran. Tan arran que el Blond de Cazilhac, encuriosit per algun indici, va fer servir el pic per fer un forat cap a les arrels.
-Vine, que has de veure una cosa -li va dir, interrompent la seva estada diària davant les pintures màgiques de l'absis.
Els homes havien descalçat gairebé tot l'arbre. Entre les arrels, uns ossos, un crani i uns cabells humans amb uns parracs de roba fosca esmicolats per la humitat.
-A qui se li acut enterrar algú sota un arbre! - s'exclamava un dels homes.
-Això és molt antic.
-No l'han enterrat sota l'arbre -va dir el blond de Cazilhac.
-Ah, no? -el Jachiam el va mirar, estranyat.
-No ho veus? L'arbre surt de l'home, si és que és un home. Ha alimentat l'arbre amb la seva sang i amb la seva carn.
Sí. Com si l'arbre hagués nascut del ventre de l'esquelet. I l'Adrià va acostar el rostre al de seu pare, perquè el veiés, perquè li contestés.» (p. 120-121)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...