Carta a D., Història d’un amor, André Gorz

---

André Gorz (Viena, 1923 - París, 2007)
CARTA A D., HISTÒRIA D'UN AMOR
[Lettre à D., Histoire d'un amour, 2006]
Trad. Mia Tarradas
Mirmanda, 2019 - 112 págs.

---

— Perdonar-se a un mateix, Álvaro Muñoz
— No sobreviure a la mort de l’altre, Teresa Costa-Gramunt
— Hacia una poética matrimonial, Rubén A. Arribas
[emocionant]

---

«"Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai. Dins el pit hi tinc, una altra vegada, un buit que em devora i que només omple l’escalfor del teu cos vora el meu", escriu André Gorz l’any 2006 a Doreen Keir, la dona que ha estat al seu costat des que es van conèixer a Lausana l’any 1947. La Carta a D. és la demostració que es pot, alhora, estar enamorat i ser lúcid, i de manera sostinguda en el temps, però també és el balanç d’una vida al centre de l’ebullició política i intel·lectual de l’Europa de la segona meitat del segle xx.

Amb honestedat i tendresa immenses cap a Doreen, amb esperit crític i distància irònica envers ell mateix, André Gorz ens fa reviure les inquietuds i les passions d’una anglesa i un jueu austríac, tots dos joves intel·lectuals d’esquerres, al París dels anys 50. D’aquest tàndem, ella n’és l’argent viu, l’impuls vital, la intel·ligència de l’instint i de la subtilitat. És aquesta personalitat exuberant i mesurada alhora, i la construcció d’aquest projecte comú que donarà sentit a les seves vides amb una dignitat sobirana, fins a l’ultimíssim moment, el que André Gorz vol honorar amb aquest llibre.»

Y en 2007 decíamos de Un vacío devorador: "Así empieza el libro "Lettre à D. Histoire d'un amour" de André Gorz (Viena, 1923 - París, 2007). Este influyente filósofo de la izquierda francesa se suicidó hace unos días junto a su esposa, Dorine, aquejada por una enfermedad que la consumía lentamente. Sus cuerpos sonrientes fueron encontrados en sus cama, cogidos de la mano, por amigos que acudieron a su casa de Vosnon."

Al país secret, Antoni Vives

---

Antoni Vives (Barcelona, 1965)
AL PAÍS SECRET
Un català a la cort del príncep de l’Aràbia Saudita
Pòrtic, 2026 - 272 págs.

---

— Un libro que explica el mundo actual, Vicent Sanchis
— Antoni Vives a La taca d'oli
— Contradiccions d'un règim autoritari, Sandra Sotillo
[polèmic (si més no)]

---

«Antoni Vives ha passat 6 anys a l’Aràbia Saudita, al capdavant del projecte més singular i faraònic de la història, Neom, i és probablement un dels occidentals que aquests anys ha tractat de més a prop el controvertit príncep hereu Mohammed bin Salman. A Neom, una regió de desenvolupament autònoma de la mida de Bèlgica que es vol que sigui la pedra angular de la transformació del país per no dependre només del petroli, amb projectes com The Line (la ciutat lineal de 170 quilòmetres), la ciutat industrial Oxagon o l’estació d’esquí de Trojerna, entre altres, el que s’hi ha projectat està més a prop que mai de la ciència-ficció.
    Escrit des d’una posició única, Al país secret, és un memoir vivíssim i apassionant sobre aquests sis anys, personal i geopolític alhora, amb un gran poder d'evocació de personatges i situacions al cor del poder saudita. I, des dels palaus reials fins a les cases més humils, de les reunions de matinada amb el príncep a les pregàries a la mesquita, revela com mai abans un país clau en el tauler de joc internacional, que s’està transformant a un ritme vertiginós i que té no poca relació amb Catalunya i Barcelona.» (CONTRAPORTADA)

Cronología de un fracaso

L'última vegada que et dic adeu, Natza Farré

---

Natza Farré i Maduell (Barcelona, 1972)
L'ÚLTIMA VEGADA QUE ET DIC ADEU
Angle Editorial, 2025 - 176 págs. - inicio

---

— Natza parla amb Alba Richart
— Retrat d’època (també), Anna Carreras Aubet
— Uha historia que necesitaba escribir, Clara Bardají
[testimonial]

---

«Amb lucidesa, però també amb ironia, tendresa i elegància, Natza Farré dissecciona les seves vivències com a germana petita d’un drogo­addicte. Ho fa en primera persona, en un relat honest i valent que no esquiva ni ensucra la in­comoditat. Com tantes altres famílies que ho van patir, la seva era una família de classe mit­jana als vuitanta que es va trobar per primera vegada amb l’heroïna i totes les seves conseqüències. A partir dels records i de la correspon­dència familiar dibuixa una època i fa, alhora, un retrat molt personal d’una vida plena d’espe­rances petites, victòries efímeres i recaigudes. Amb una precisió brutal narra el silenci com a pacte col·lectiu i el pes de la culpa com a presó emocional.» (CONTRAPORTADA)

Des del país dels blancs, Ousman Umar

---

Ousman Umar (Ghana, 1988)
DES DEL PAIS DELS BLANCS
[Desde el país de los blancos, 2021]
Trad. Inmaculada Estany Morros
Butxaca, 2026 - 256 págs. - inicio

---

— La aporofobia se hace patente, Dolores Álvarez
— Hay que educar en origen, David G. Maciejewski
— NASCO Feeding Minds
[otras vidas]

---

«Amb tretze anys vaig marxar de la selva de Ghana cap al País dels Blancs. Després de cinc anys, en els quals vaig creuar el desert i tot seguit el mar en pastera, vaig arribar a Barcelona. No imaginava que aleshores començaria el pitjor i, passat un temps, el millor. Vaig viure a la jungla de ciment i d'indiferència, vaig dormir al carrer, vaig passar fam, fred i por i em vaig enfrontar al racisme.
    Però també vaig viure el feliç acolliment de la meva família catalana. Vaig aprendre a llegir i a escriure, em vaig posar a estudiar i vaig començar a treballar. Fins i tot vaig anar a la universitat. Però com més sabia, més interrogants m'apareixien. "Per què s'ha congelat la muntanya?", vaig preguntar-me en veure la neu per primera vegada. "Llavors Déu no va crear el món en set dies?", vaig plantejar-me quan em van explicar la teoria del big-bang. Quan anava al supermercat no veia menjar, sinó una successió d'objectes de colors vius alineats, però on es podia agafar una cabra?
    He explorat molts punts de vista al llarg de tot aquest temps: el xamanisme, el cristianisme, l'islam i la ciència. I he après que, al final, tots els éssers humans som iguals: no hi ha res més important que l'amor i el gaudi de la vida sense fer mal als altres. I que l'èxit no és res més que una acumulació de fracassos sense perdre la il·lusió.» (CONTRAPORTADA)

Querido hermano blanco
cuando yo nací, era negro,
cuando crecí, era negro,
cuando estoy al sol, soy negro,
cuando estoy enfermo, soy negro,
cuando muera, seré negro.

En tanto que tú, hombre blanco,
cuando tú naciste, eras rosa,
cuando creciste, eras blanco,
cuando te pones al sol, eres rojo,
cuando tienes frío, eres azul,
cuando tienes miedo, te pones verde,
cuando estás enfermo, eres amarillo,
cuando mueras, serás gris.

Así pues, de nosotros dos,
¿quién es el hombre de color?

Léopol Sédar Senghor (1906-2001)

Ensumar, Ernesto Collado

---

Ernesto Collado Sala (Barcelona, 1974)
ENSUMAR
EL PODER DE L'OLFACTE PER RECONNECTAR AMB LA NATURA
Cossetània Edicions, 2025 - 144 págs. - inicio

---

— El capturador de esencias de l’Empordà, Galo Martín
— Ernesto habla con Helena García Melero
— Llapis de memòria, con Jordi Manau
— El que preten aquest llibre...
[curioso]

---

«El 2015, fruit d’una rara excentricitat neuronal, l’Ernesto Collado, reconegut actor i director de teatre de creació contemporània, va perdre totalment el sentit de l’olfacte. Durant els més de dos anys que va patir aquesta curiosa forma d’anòsmia, va experimentar un terrible empobriment de la seva quotidianitat, tant en l’àmbit personal com professional. En el seu esforç per comprendre i recuperar un sentit que abans considerava prescindible, va descobrir tot un món de noves percepcions, d’una sensualitat insospitada i que el va reconnectar de forma poderosa amb la vida i la natura.
    Amb el seu peculiar estil digressiu, ple d’humor, crítica i humanitat a parts iguals, ens explica, deu anys més tard, ara ja com a perfumista, tot el que ha après i ens convida a descobrir el poder transformador dels nostres nassos.» (CONTRAPORTADA)

La Monique s'escapa, Édouard Louis

---

Édouard Louis (Hallencourt, 1992)
LA MONIQUE S'ESCAPA
[Monique s'évade, 2024]
Trad. Jordi Martín Lloret
L'altra editorial, 2026 - 120 págs.

---

[simple]

---

«Una nit, vaig rebre una trucada de la meva mare. Em va dir per telèfon que l’home amb qui vivia estava borratxo i l’la insultava. Durant molts anys, la mateixa escena s’havia repetit: aquest home bevia, i, un cop sota els efectes de l’alcohol, l’atacava amb paraules extremament violentes. Ella, que havia deixat el meu pare feia anys per escapar del confinament domèstic, es va trobar atrapada de nou. M’ho havia amagat per no “preocupar-me”, però aquella nit va ser la gota que va fer vessar el got. Li vaig aconsellar que marxés immediatament. Però ¿com podia viure, i on, sense diners, sense qualificacions, sense carnet de conduir, perquè s’havia passat la vida criant els fills i aguantant la brutalitat masculina? Aquest llibre és la història d’una fugida.» (CONTRAPORTADA)

Memòria d'Eco, Alicia Kopf

---

Alicia Kopf (Girona, 1982)
MEMÒRIA D'ECO
l'altra editorial, 2026 - 230 págs.

---

— La memòria és un bosc fosc, Mario Rodríguez Ugidos
— Un libro de amor posthumano, F. Bombí-Vilaseca
— La ciencia ficción es el género más realista del presente, David Morán
[interesante y raro]

---

«Quan la protagonista d’aquesta història coneix un home seductor que juga amb l’opacitat en una app de cites, inicia un procés d’enamorament que activa ressonàncies del passat. Ella decidirà digitalitzar la seva consciència a Mnemosyne Labs per editar els propis records, buscar l’origen d’aquella atracció, i transformar-se. Ambientada en un futur proper, Memòria d’Eco és una aproximació íntima i transgeneracional a les relacions sentimentals en l’era de la intel·ligència artificial i explora els límits entre memòria, cos, consciència i tecnologia. Després de l’èxit de Germà de gel, Alicia Kopf torna amb una obra lúcida i il·luminadora que tracta el territori d’allò íntim des de la investigació artística i l’assaig filosòfic. Aquí, implosiona l’autoficció amb l’entrada de la ciència ficció especulativa i dels mites de transformació: Eco és la dona que es va transformar en veu. Aquest llibre és, de fet, el seu nou cos de memòria.» (CONTRAPORTADA)



«[...] No és una història d'amor, el teu llibre, però descriu relacions molt estretes; les relacions entre les algues i els fongs que formen liquens. Líquens, organismes compostos per dues (o més) espècies de regnes diferents. Els líquens confonen el nostre concepte d'identitat i ens forcen a qüestionar on acaba un organisme i on comença un altre. Són una petita biosfera que inclou organismes fotosintètics i no fotosintètics combinant els principals processos metabòlics de la Terra. En cert sentit, són microplanetes. No se sap què és exactament el que els uneix. Més que una entitat específica o fixada, un liquen és un vincle; alguns vincles arriben a ser coses, éssers vius. El que vincula les persones és igual de misteriós.» (p. 64)

On neix la llum, Oriol Mitjà

---

Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980)
ON NEIX LA LLUM
RELAT DE LA MEVA DEPRESSIÓ
DE LA FRAGILITAT A LA RESILIÈNCIA
Columna y temas de hoy, 2026 - 216 págs.

---

— Oriol parla amb Alba Richart
— Oriol habla con Fidel Masreal
— Oriol al Vostè primer
— Oriol al Cafè d'idees amb Gemma Nierga
[interessant]

---

«A On neix la llum Oriol Mitjà s’endinsa en el territori més íntim i menys conegut de la seva vida: la depressió. Lluny de qualsevol tòpic, aquest no és un llibre d’autoajuda ni una confessió dramàtica. És un testimoni sincer, narrat amb una sensibilitat extraordinària, sobre què passa quan el dolor et deixa sense paraules, quan la pressió et trenca per dins i quan l’única sortida és mirar-se amb tendresa. Amb una veu propera, plena d’humanitat, Mitjà comparteix les seves ferides, les seves recaigudes i el lent camí cap a la cura. Un llibre que no dona lliçons, sinó que acompanya. Que no busca impactar. Que ens recorda que, fins i tot en els moments més foscos, sempre queda una llum.» (CONTRAPORTADA)

Peixos, Eva Baltasar

---

Eva Baltasar (Barcelona, 1978)
PEIXOS
Club Editor, 2026 - 186 págs. - inicio

---

— Las historias luminosas me aburren, Irene Dalmases
— Bajo el signo de Piscis, Julià Guillamon
— Eva en el podcast Libros y Cosas
[pues no sé]

---

«“Sé —i ho sé perquè ja ho he fet, perquè m’hi he trobat— que l’escriptura no allibera res.” La narradora de Peixos és escriptora i viatja allà on li demanen que parli dels seus llibres. Un dia, fent temps abans d’un club de lectura, es fixa en una dona que ven paperines de peix fregit a la plaça del poble. El món s’atura. “I penso. És ella, penso.”
    Ella es diu Victòria i viu en una casa encantada, plena de fetitxos i amb el gos que la guarda com el Cèrber de l’infern. La narradora hi entra i es deixa fascinar per cada detall, com si hagués trobat en la Victòria el motlle ideal, la persona que compleix amb tots els atributs que esperem d’una parella. La passió creix i creix a base de sexe, copes de vi i excursions al llac. Fins que l’enamorament i la bellesa es giren com un mitjó i es converteixen en un pur perill. La cinquena novel·la d’Eva Baltasar és una història d’amor.» (CONTRAPORTADA)

Relíquia, Pol Guasch

---

Pol Guasch (Tarragona, 1997)
RELÍQUIA
Anagrama y Anagrama, 2026 - 152 págs. - inici

---

— Recalar como por un tobogán, Juan Tallón
— Mirar la muerte permite burlarla, Álex Vicente
— Pol Guasch en Página Dos
— Pol habla con Leticia Blanco
— La mirada de la pérdida, Anna Maria Iglesia
— Explicar-se l’inexplicable, Ponç Puigdevall
[íntim, poétic, valent, brillant]

---

«Deu anys després de la mort del seu pare, el narrador d’aquest llibre decideix escriure-la. Amb l’ombra del suïcidi que priva el dol, es pregunta: és possible trobar les paraules d’un comiat que no es va produir? Així, aquest relat personal i íntim esdevé una recerca per entendre com es forgen els vincles familiars, a què condemna el silenci, on s’amaga la veritat d’una història.
    Però l’escriptura falla, i l’autor recorre a les biografies d’escriptors que es van suïcidar i a les seves darreres notes per reconstruir un adeu possible, temptatiu. Serà només amb una narració polifònica i coral que podrà tornar als racons oblidats de la pròpia vida, allà on la memòria es torna buit.
    Relíquia es transforma, aleshores, en una crònica familiar que conté una reflexió sobre l’arribada a l’escriptura i el sentit de la creació; un text sobre la mort i l’absència que condueix als moments més relluents de l’amistat i l’amor. Amb un estil contingut, sense revolts, Pol Guasch ha bastit un llibre delicat i vital: una elegia fulgurant.» (CONTRAPORTADA)

:: Anne Sexton :: Miyó Vestrini :: Marina Tsvetàieva :: Alejandra Pizarnik :: Robert E. Howard :: Viola Garvin :: Sylvia Plath :: Nicholas Hugues :: Assia Wevill :: John Berryman :: Marguerite Duras :: Clarice Lispector :: Delphine de Vigan :: John Kennedy Toole :: Henri Roorda :: Jaques Rigaut :: David Foster Wallace :: Virginia Woolf :: Arthur Cravan :: Hart Crane :: Yukio Mishima :: Serguei Iessenin :: Dylan Thomas :: Lucia Berlin :: Terry Kutz ::

Els meus amics, Emmanuel Bove

---

Emmanuel Bove (París, 1898-1945)
ELS MEUS AMICS
[Mes amis, 1924]
Trad. Josep Alemany
Benvinguda: Jordi Cornudella
La Segona Perifèria, 2025 - 176 págs. - inicio

---

— Recomanadíssim entre els escriptors, Marina Espasa
— Beckett, Max Jacob, Rilke, Michon, Handke, Vila-Matas s’han trencat la cara per tu, Miquel Adam
[en línea con Pasavento, Walser, Hrabal e incluso Kafka]

---

«A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d’estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s’aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d’incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l’autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l’arquetip de l’antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l’hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna.
    Emmanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica —cinematogràfic, gairebé antiliterari— va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l’obstinació dels admiradors de Bove —Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella— fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.» (CONTRAPORTADA)

Fam, Núria Busquet Molist

---

Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974)
FAM
Edicions del Periscopi, 2025 - 246 págs. - inicio

---

— El hambre de vivir, las ganas de morir, Pere A. Pons
— Una novel·la plena de ràbia, Adrián Cordellat
— L’experiència de ser mare d’una filla amb anorèxia, Paula Sánchez Monné
[no]

---

«La fam de viure, la sobrefam, ha perseguit la protagonista d’aquesta història des que era adolescent. Vint anys després, contempla estupefacta com la seva vida s’ha convertit en tot allò que rebutjava. Ahir giravoltava a la pista de ball a ritme de Nirvana. Avui només compta: factures i possessions, però sobretot calories i dies. Perquè ara és la seva filla la que viu afectada per la sobrefam, que l’ha fet deixar de menjar. Així que la protagonista, que també és una mare, s’enfronta de nou a la incomprensió, a la voluntat d’autodestrucció i al judici social.
    Fam és un monòleg càustic que descriu l’atordiment de la generació que va ser jove durant els anys noranta. És també un crit contra les institucions, un reconeixement de la força que emergeix del desesper i una reivindicació de la necessitat de recuperar un espai propi. Ferma i directa, assenyala els perills d’allò que en teoria ha estat dissenyat per fer-nos feliços, però que ens pot fer sentir perduts i enmig del caos.» (CONTRAPORTADA)

Comiats, Julian Barnes

---

Julian Barnes (Leicester, 1946)
COMIATS
[Departure(s), 2026]
Trad. Alexandre Gombau i Arnau
Angle Editorial, 2026 - 208 págs. - inicio

---

— Una despedida generacional, Carlos Piedras
— JB habla con Rafa de Miguel
— Adeu, Julian, Joan Burdeus
[estrany]

---

«Amb motiu del seu vuitantè aniversari, Julian Barnes ens regala una obra alhora juganera i profunda sobre la memòria, la persistència de l’amor, com encarar el final de la vida i aprendre a acomiadar-nos.
    Com en altres llibres seus, no sabrem quina part és ficció, assaig o memòries. D’entrada, l’acompanyem mentre reflexiona sobre la memòria voluntària o involuntària —Proust, és clar—, i sobre com els records es transformen en anècdotes, aquestes en memòria, i aquesta, sovint, en falsedats, enganys o buits. Fins que ens promet una història: ens presenta l’Stephen i la Jean, als quals ell mateix va posar en contacte a la universitat i van estar a punt de casar-se… Però no ho van fer. Fins que, passats quaranta anys, Barnes ha de posar-los en contacte de nou. Però com pot explicar-nos una història amb un buit de quatre dècades al mig?
    És fàcil imaginar-se assegut al costat de Barnes mentre ens demana no mirar-lo a ell sinó al món, a la vida que ens passa pel davant: "No, no deixeu de mirar."» (CONTRAPORTADA)

La mort de la Virginia, Leonard Woolf

---

Leonard Woolf (Reino Unido, 1880-1969)
LA MORT DE LA VIRGINIA
[Virginia's death, 1969]
Trad. Marta Pera Cucurell
Cal Carré, 2025 - 192 págs. - inicio´- Bibl. Maragall

---

— “Una de las muertes más bien escritas que he leído”, Sívia Soler
— Una carta de suicidio, piedras y un adiós, TF
— Una depresión desesperada, C. Puppo
[pero no]

---

«Vint anys després del suïcidi de Virginia Woolf, el marit escriu un relat dels seus últims mesos de vida que, llegit avui, encara ens emociona. S’han instal·lat a Rodmell, a la vall del riu Ouse, i hi fan una vida ordenada: treballen al matí, dinen, passegen a la tarda, juguen a botxes, fan el sopar, llegeixen, escolten música, se’n van a dormir. De vegades, fan excursions o reben visites i les persones que els acompanyen ens són tan properes com si les tinguéssim totes aquí, al nostre costat.
    La calma d’aquells dies contrasta amb els bombardejos i l’amenaça d’una invasió nazi. La II Guerra Mundial i la salut mental fràgil de l’esposa fan que el marit confessi que aquells «dies de catàstrofe precipitada i alhora en càmera lenta van ser els més terribles i angoixants de la meva vida». Però tots dos procuren viure la catàstrofe amb naturalitat, sense fer-ne gaire cas. ¿No és el que fem nosaltres amb les catàstrofes individuals o col·lectives que ens trasbalsen?
    Als records vívids del marit, els acompanyen tres contes de Virginia Woolf. Són La fascinació de l’estany, Un poble de mar i El llegat. Llegint-los s’entén per què els hem aplegat aquí. Al primer, hi sentim el desesper de la veu de la noia que s’havia ofegat al llac. I és que de vegades la literatura, com Cassandra, ens avisa del que vindrà.» (CONTRAPORTADA)

Querido: Creo que voy a enloquecer de nuevo. Siento que no podemos atravesar otro de esos tiempos horribles. Y esta vez no me recuperaré. Comienzo a escuchar voces y no puedo concentrarme. Así que voy a hacer lo que creo que es lo mejor.
    Tú me has dado la mayor de las felicidades posibles. Has sido, en todos los sentidos, todo lo que alguien puede ser. No creo que dos personas puedan haber sido más felices hasta que llegó esta enfermedad. Y ya no puedo seguir peleando. Sé que estoy arruinando tu vida, que sin mí podrás trabajar. Y lo harás, lo sé. Ya ves que no puedo ni siquiera escribir esto con propiedad. No puedo leer.
    Lo que quiero decir es que te debo toda la felicidad de mi vida a ti. Has sido totalmente paciente conmigo... e increíblemente bueno. Quiero decirlo, aunque todo el mundo lo sabe. Si alguien pudiera salvarme solo podrías haber sido tú. Todo se ha marchado de mí, salvo la certeza de tu bondad. Y no puedo seguir arruinando tu vida durante más tiempo. No creo que dos personas puedan ser más felices de lo que nosotros hemos sido. V.

Les parts vermelles, Maggie Nelson

---

Maggie Nelson (Califòrnia, 1973)
LES PARTS VERMELLES
AUTOBIOGRAFIA D'UN JUDICI
[The Red Parts, 2007]
Trad. Maria-Arboç Terrades
L'Altra Editorial, 2025 - 256 págs. - inicio

---

— Un relat valent, honest i profund, Lourdes Toledo
[sí y no]

---

«Un dia de març del 1969, la Jane Mixer, que aleshores tenia vint-i-tres anys, anava cap a casa dels seus pares per dir-los que es casava; a través del tauler d’anuncis del campus universitari on estudiava Dret, s’havia posat en contacte amb un desconegut per compartir el viatge en cotxe. Van trobar el seu cos l’endemà al matí: l’havien estrangulada i li havien disparat dos trets al cap. Dues dones més havien estat assassinades i la policia va assumir que la Jane també havia estat víctima d’un suposat assassí en sèrie condemnat al cap de poc. Amb tot, el cas de la Jane, oficialment, havia quedat sense resoldre, i Maggie Nelson va créixer perseguida per la possibilitat que l’assassí de la germana de la seva mare encara fos lliure. Però Les parts vermelles és molt més que un cas real d’assassinat, investigació i judici: en aquesta història, Maggie Nelson hi trena també el testimoni d’una infantesa i una joventut marcades per la pèrdua, la mort, el misteri i la traïció, i desgrana les conseqüències, tant personals com polítiques, de l’obsessió col·lectiva amb la mort violenta de dones.» (CONTRAPORTADA)

---

Los argonautas (2020) y Bluets (2021) y Sobre la libertad (2022).

---

A la natura les coses simplement creixen, Yiyun Li

---

Yiyun Li (Pekín, 1972)
A LA NATURA LES COSES SIMPLEMENT CREIXEN
[Things in nature merely grow, 2025]
Trad. Marc Rubió Rodon
L'Altra Editorial, 2025 - 176 págs. - inicio

---

— ‘My sadness is not a burden‘, The Gardian
— Contra la literatura terapéutica, Luna Miguel
— Escribir en el abismo, Inés Martín Rodrigo
[brutal]

---

«Yiyun Li va perdre els dos fills: en Vincent tenia setze anys, el 2017, i en James dinou, el 2024; tots dos germans es van suïcidar amb pocs anys de diferència i no gaire lluny de la casa familiar. Instal·lada al caire d’un abisme emocional, Li es refugia en la raó i la lògica, escriu, reflexiona, analitza, i busca les paraules per expressar l’inexpressable, no només a través de l’escriptura sinó també de la lectura, la natura i la música: feineja al jardí, llegeix Camus i Wittgenstein, toca el piano i, en definitiva, intenta comprendre les decisions dels fills i enfrontar-se a una pèrdua duríssima.
    Però lluny de caure en el melodrama, el text agafa una volada extraordinària a través d’un llenguatge cru, despullat i contundent, d’una honestedat fonda i d’una mirada insòlita sobre la mort. Com Joan Didion, Maggie Nelson o Vivian Gornick, la veu de Yiyun Li és radical, insondable i immensament lúcida, i ressona molt més enllà de les pàgines del llibre. A la natura les coses simplement creixen reivindica el valor de la paraula i l’escriptura —i també de la lectura— com a actes insubornables de supervivència i resistència contra l’oblit i el silenci. Una obra excepcional.» (CONTRAPORTADA)

"Los niños mueren y no son felices. Y sus padres nunca sabrán si esos niños murieron porque no eran felices, o si no eran felices porque intuían, demasiado pronto, que debían afrontar su propia muerte". / "Sí, los quería, y todavía los quiero, pero más importante que quererlos es entenderlos y respetarlos y eso incluye, más que ninguna otra cosa, entender y respetar la elección de terminar con sus vidas".

Jo era un noi, Fer Rivas

---

Fer Rivas (Barcelona, 1994)
JO ERA UN NOI
Angle Editorial, 2025 - 272 págs. - inicio

---

— Les identitats son acumulatives, Víctor Recort
— Vivim en un asfixiant paradigma de gènere, Max Montes
— Sobre la violencia del silencio, Carmen López
[no]

---

«Un noi de 16 anys entra a l’habitació d’hospital on el seu pare està en coma, envoltat de màquines que el mantenen en vida. El noi sap que se n’ha d’acomiadar i que és l’última oportunitat per confessar-li tot allò que no li ha dit mai: la seva veritable identitat, amb la por i la vergonya que sempre ha sentit davant d’aquest home ara moribund.
  Jo era un noi és un llibre de dol, on el narrador explica al seu pare —i s’explica a ell mateix— tot el que va callar durant la infància i l’adolescència. Un viatge d’indagació a través d’escenes de la seva vida, que recorre l’arqueologia familiar: l’emigració de l’avi de Galícia al barri de la Zona Franca als anys cinquanta, la fàbrica de la SEAT, un pis malalt d’aluminosi, per finalment entendre la seva identitat i sexualitat. Un text descarnat i valent que anomena les coses pel seu nom —amor, odi, classe, desig, por— i que trenca la cadena de transmissió de masculinitat asfixiant i opressiva que uneix l’avi i el pare, el pare i el fill.» (CONTRAPORTADA)

Difamació, Eva Piquer

---

Eva Piquer (Barcelona, 1969)
DIFAMACIÓ
AUTÒPSIA D'UN ESCARNI CLASSISTA,
MISOGIN I CRUEL
Club Editor, 2025 - 128 págs.

---

— La paraula com a eina de destrucció, A. Maresma Matas
— Trencant deu anys de silenci, Clara Blanchar
— Contra la impunitat, Laura Serra
[pertinent]

---

«Un opinador amb fama d’impertinent aprofita el càncer del director d’un diari per atacar la seva muller, periodista com ell. Serà la vídua oficial de Catalunya!, profetitza. I li dedica una sèrie d’articles que l’escarneixen mentre la malaltia s’emporta el seu marit.
    Deu anys més tard, la dona que va patir aquest escarni reflexiona sobre la natura de l’acte que es va cometre contra ella. ¿Què motiva un difamador? ¿Com opera la difamació? ¿Quines ferides causa? ¿Quina mena de subjecte disminuït en surt? Són preguntes que no interpel·len només els mitjans, sinó la societat sencera i global. Les xarxes socials ens han acostumat a la desqualificació i a l’insult per sistema. Un nombre d’usuaris cada dia més gran els practica, una majoria aclaparadora de persones els entoma sense poder protegir-se’n.
    Amb aquest assaig addictiu i brillant, Eva Piquer trenca la impunitat. Lluny de caure en la personalització de l’atac, fa servir la claredat de l’anàlisi i la força dels arguments per guanyar la partida a l’enemic. Llegint-lo tens la sensació que triomfa una cosa que val la pena: l’acció pertinent. Un llibre que no fa sang, sinó justícia.» (CONTRAPORTADA)

La prova d'oïda, Eliza Barry Callahan

---

Eliza Barry Callahan (Nova York, 1995)
LA PROVA D OÏDA
[The Hearing Test, 2024]
Trad. Míriam Cano
Bromera, 2025 - 176 págs. - inicio

---

— Transformando el silencio en un elemento narrativo, Eric Gras
— Historia de una sordera súbita, Carlos Sala
— Sorprendente dominio de la forma, el placer de la lectura
[no era para mí]

---

«Quan una productora de bandes sonores de gairebé trenta anys descobreix un brunzit inexplicable a l’orella dreta, li diagnostiquen sordesa sobtada. Sense cap resposta clara sobre l’origen del problema, afronta la possibilitat de perdre completament l’oïda. En un estudi de Nova York, acompanyada únicament del seu gos, viu un any ple d’alienació, descobriments inesperats i connexions fortuïtes.
    Aquesta obra captivadora reflexiona sobre el silenci, la supervivència i el significat de les nostres experiències quotidianes, mentre transita entre trobades plenes d’humor i profunditat. La novel·la debut d’Eliza Barry Callahan ha sorprès la crítica americana, que l’ha comparada amb les obres de Rachel Cusk i d’Annie Ernaux.» (CONTRAPORTADA)

El dia que vaig marxar, Albert Om

---

Albert Om (Taradell, 1966)
EL DIA QUE VAIG MARXAR
Univers, 2021 - 192 págs.

---

— Xavier Graset conversa amb Albert Om
— Satisfacer el deseo de desaparecer, EPC
— Francia representó la libertad, Joan Safont Plumed
[plaent]

---

«La joia de viure, la joia i la satisfecció del canvi. A prop de fer 50 anys, un dia l’Albert Om decideix que vol «desaparèixer d’ell mateix», deixar-ho tot i marxar un temps a França, a aprendre francès, la llengua que quan era petit significava per als seus pares la del país de la llibertat i que ara havia estat arraconada per l’omnipresent anglès. I se’n va uns mesos a Aix-en-Provence, on es troba amb ell mateix i amb el plaer de viure amb calma. Compleix així un somni que molts tenim: el de fer un canvi de vida.



"(…) volia asseure’m a la terrassa d’un bar, demanar un Pastís, treure la llibreta i transcriure lletres de cançons en francès de Serge Gainsbourg, de La Grande Sophie, de Benjamin Biolay o de Dominique A, i fer el que fem tots, subratllar aquelles frases que sembla que ens donin la raó en les decisions que acabem de prendre: marxar un temps a França quan tens els 50 anys a tocar, quan veus que els teus pares comencen el camí d’anar-se’n i tu, que no tens fills, decideixes anar-te’n abans, per lleugeresa, per por o potser per reunir una mica de coratge pels anys que vindran: «la vie n’est pas finie, la vie n’est pas passé». Ho cantava Dominique A i ho subratllava jo: la vida no s’havia acabat. Aquell temps, a França, ho volia fer tot cada dia i no sabia per on començar."» (CONTRAPORTADA)