domingo, 1 de abril de 2012

Jo confesso (el plaer de llegir)

«Tants anys de càntics al Senyor reduïts a una robusta capsa de fusta de savina que es convertia a partir d'aquell moment en testimoni únic de la historia del monestir clausurat. En un extrem de la màrfega, el mocador de fer farcells amb dues peces de roba, una mena de bufanda rudimentària i el llibre de les hores. I la bosseta amb les pinyes d'avet i d'erable que li recordaven l'altra vida vella i no gens enyorada, quan es deia fra Miquel i professava en l'ordre dominicà; quan, al palau de sa excel·lència, la dona del Guerxo de Salt el va aturar vora les cuines i li va dir tingueu, fra Miquel, llavors de pins i d'avets i pinyes d'erable.
-I per què les vull?
-No tinc res més per oferir-vos.
-I per què m'has d'oferir res?» (p. 87)

Monestir de Sant Pere del Burgal
«Després d'uns quants dies de descans, vam començar amb l'erable. Era immens, potser tenia dos segles de vida. A més, les fulles ja li groguejaven amb vista a les primeres neus que ja no el cobririen. Sabia que la part propera a la soca era millor i van serrar prou arran malgrat els renecs dels seus homes, que ho trobaven massa carregós. Els va haver de prometre dos dies més de descans abans d'emprendre el viatge. Van talar arran. Tan arran que el Blond de Cazilhac, encuriosit per algun indici, va fer servir el pic per fer un forat cap a les arrels.
-Vine, que has de veure una cosa -li va dir, interrompent la seva estada diària davant les pintures màgiques de l'absis.
Els homes havien descalçat gairebé tot l'arbre. Entre les arrels, uns ossos, un crani i uns cabells humans amb uns parracs de roba fosca esmicolats per la humitat.
-A qui se li acut enterrar algú sota un arbre! - s'exclamava un dels homes.
-Això és molt antic.
-No l'han enterrat sota l'arbre -va dir el blond de Cazilhac.
-Ah, no? -el Jachiam el va mirar, estranyat.
-No ho veus? L'arbre surt de l'home, si és que és un home. Ha alimentat l'arbre amb la seva sang i amb la seva carn.
Sí. Com si l'arbre hagués nascut del ventre de l'esquelet. I l'Adrià va acostar el rostre al de seu pare, perquè el veiés, perquè li contestés.» (p. 120-121)

4 comentarios:

elena dijo...

Dedicado a mgr y a pterosister, inductoras ambas de esta feliz lectura.

By the way dijo...

In a lighthearted, cute moment at the White House, President Obama was handed a crying baby from First Lady Michelle, and it immediately stopped crying. The look he gives Michelle is priceless: http://youtu.be/uqhzWlqN3uc

Anónimo dijo...

Gràcies, per la part que em toca (mgr). És una de les imatges de la novel·la que em va agradar més.

Pteromari dijo...

Pues lo mismo digo, mgr, me encantó el árbol que surge del monje y con cuya madera luego harán el violín.
Y me gustó mucho la manera de mezclar personajes y diálogos, aunque al principio desconcierta un poco.
Besos.