Albert Forns Canal (Granollers, 1982)
ABANS DE LES CINC SOM A CASA
Edicions 62 - 331 pàgs. - inici
- El Senyor Dolent ens explica de què va això
- Entrevista a tv3
- “Diàleg amb un home del passat gràcies als dietaris”
[otro tapiz que se dispara en muchas direcciones
(incluso a Kempowski) / deliciós]
«Però qui necessita un exèrcit d'espies i confidents, si ho pot fer tot un algorisme? En un inici, semblava que les xarxes socials serien el nou dietarisme, que duien l'exhibicionisme dels blogs una mica més enllà. Obries el Facebook i de seguida t'apareixia el cursor fent pampallugues, ansiós, com una pàgina en blanc esperant la parrafada. «Què et passa pel cap?», et preguntava el sistema. I havies d'escriure, escriu-escriu-escriu, escriu sobre el que sigui, escriu sobre política, esports o l'última pel·lícula vista. Però Zuckerberg de seguida va adonar-se que els humans som mandrosos per naturalesa, i la xarxa va mutar cap a l'automatisme (*). Ara ja no escrivim, al Facebook, simplement reaccionem. D'aquesta manera creem el que l'acadèmic Roberto Simanowski anomena «autobiografies automàtiques». No escrivim el nostre perfil a base de comentaris, sinó de clics. Ens defineixen els links que visitem, els vídeos que reproduïm o les publicacions a què fem like. És el ratolí, el que ens descriu, no el teclat. I cada interacció, fins i tot quan desplaces la pantalla cap avall, és informació sobre nosaltres. A partir d'aquests hàbits, l'àlgorisme ens aprèn i se'ns adapta.
Malgrat tot, Simanowski no veu la personalització de Facebook o Twitter com la fi de la narrativa, sinó corn la superació del relat. Són les «narracions postactives», narracions en què tu no has escrit res, «el grau final de l'escriptura» si parafrasegéssim Barthes. Un exemple seria el vídeo amb els teus millors moments de l'any que genera automàticament la mateixa xarxa social. No hi ha ningú triant-te les millors fotografies del 2019, és la màquina, l'algorisme, qui selecciona els retrats amb més likes i te'ls embolica en una presentació en moviment. A l'assaig L'ull i la navalla, Ingrid Guardiola descriu què amaguen aquests records anuals. «Davant l'amenaça que la gent pugui adonar-se del temps que hi perd, la mateixa xarxa s'ha d'encarregar de recordar contínuament que és un espai de socialització, que la recompensa són les relacions humanes». Segons ella, abandonant-nos a l'automatisme deixem que sigui la màquina, la que reguli els nostres records i ens «configuri la memòria induïda». Recordes el que Facebook vol que recordis, res més.
Vist el panorama, potser el futur que ens espera és Serotonina, la novella de Michel Houellebecq: «Era trist constatar que no tenia cap record físic per endur-me. Cap carta, cap fotografia, ni tan sols un llibre, tot estava al meu MacBook Air, un paral·lelepípede prim d'alumini polit. El meu passat pesava 1.100 grams».» (págs. 215-216)
(*) O als espantosos missatges consistents en un seguit d'emoticones repetides.
No hay comentarios:
Publicar un comentario