viernes, 29 de junio de 2018

El dolor de los demás, de Miguel Ángel Hernández

Miguel Ángel Hernández (Murcia, 1977)
EL DOLOR DE LOS DEMÁS
Anagrama, 2018 - 312 págs.
Una novela que creará escuela, JE Ayala-Dip
[arriesgar y ganar]
«Desde que comencé a pensar en la posibilidad de escribir este libro, almorzar en El Yeguas se convirtió para mí en algo diferente. Volver allí ya no era solo reencontrarme con mis hermanos tras la muerte de nuestros padres, también comenzó a tener que ver con la literatura, con ese otro universo que tan alejado he creído siempre de mi origen. Mientras escribía o pensaba escribir esta historia, sentía que mis dos mundos se encontraban. Y tuve la oportunidad de comprobarlo el día que mi hermano Emilio dejó caer en el bar que yo quería escribir sobre el crimen de la casa de la Rosario. Hasta ese momento, ninguno de los que almorzaban en El Yeguas cada mañana se había interesado por nada de lo que había escrito. Aunque de las paredes colgasen varios recortes de prensa, en el fondo nadie sabía de qué trataban aquellos libros sobre arte y estética que yo publicaba. Sin embargo, el mero hecho de nombrar el crimen de la casa de la Rosario comenzó a congregar parroquianos en torno a la mesa. Iba a escribir sobre algo que incumbía a todos. Por primera vez, lo que yo hacía, mi trabajo, parecía tener cierto sentido.» (pág. 51)

viernes, 22 de junio de 2018

Papitu, de Carlota Benet

about Josep Maria Benet i Jornet

Carlota Benet Cros (1981)
PAPITU. El somriure sota el bigoti
Pròleg de Sergi Belbel
Columna Edicions, 2018 - 200 pàgs.
inici - presentació - Bibl. Sant Antoni
[els misteris de l'Alzheimer]

«Ara que hi penso, aquest no és un detall sense importància. De sempre, el seu tracte cap a mi va ser d’una delicadesa enorme. Intentava posar-se en el meu lloc i era molt perceptiu a l’hora de detectar els meus problemes i humors. Per això, el dia que va deixar de fer-ho ho vaig notar de seguida. No sabia que l’Alzheimer li acabava de fregir la connexió de l’empatia. Ni tan sols era conscient que aquesta malaltia afectés els trets de caràcter, em pensava que només perjudicava la memòria. Però em vaig començar a preocupar, no perquè sospités que estava malalt, ni molt menys, sinó perquè veia que no podia connectar amb ell com ho havia fet sempre i no entenia el perquè.
    Ara ja sé que patia un deteriorament cognitiu que s’ha anat emportant en vida el Papitu que coneixien els seus amics (sempre li han dit Papitu com a diminutiu de Josep) i s’ha endut el meu Papitu (jo li dic així perquè quan era una nena em va dir que volia dir «papa» petit). Aquesta afecció terrible n’ha deixat una versió desvalguda i esvaïda que poc té a veure amb l’home vivaç, nerviós i ple de projectes que havia estat sempre. Així, el primer símptoma que en vaig detectar va ser la manca de finesa. Me’n vaig començar a adonar el 2010, uns quatre anys abans del diagnòstic oficial, a l’època que jo vivia als Estats Units. Recordo que en acabar les nostres freqüents converses per Skype em quedava un mal regust de boca que no sabia a què atribuir. A poc a poc em vaig començar a adonar que era perquè em feia molt poques preguntes sobre les meves coses i, quan les hi explicava, semblava que no les acabava d’entendre. Sobretot no reaccionava amb els comentaris adequats, una cosa que pot semblar estranya de dir. Però és que ell havia estat sempre tan perceptiu, tan intuïtiu, amb tan bona orella per als matisos de les relacions humanes... que la seva recent manca de subtilitat se’m feia evident i, per què no dir-ho, dolorosa.» (pàgs. 25-26)

domingo, 17 de junio de 2018

Permagel, d'Eva Baltasar


Eva Baltasar (Barcelona, 1978)
PERMAGEL
Club Editor, 2018 - 192 pàgs. - fragment i 2n capítol
[lírico, intenso, vivo (es llegeix d’un glop)]

«Era francesa, marsellesa com l’himne nacional, en realitat. El centre neuràlgic de la seva bellesa residia en el fet de ser francesa. Jo estava enamorada de la seva nacionalitat, un segon rostre de faccions perfectes que s’emmotllava al primer com una pel·lícula quasi transparent, però amb l’encant dels grans clàssics. Es deia Roxanne i era més baixa que jo, més prima que jo, més intel·ligent que jo i més noble que jo. També tenia més estudis: un doctorat en literatura i títols superiors d’anglès, d’alemany i d’italià. A més, tocava el piano de meravella. [...] Practicava l’escalada i, tot i que en aquella època no em podia ni imaginar sense ella, la primera vegada que vaig veure el seu cos nu vaig pensar que totes les meves futures amants havien d’haver estat, prèviament, grans amants de l’escalada. Tenia uns músculs perfectes, vibrants i recoberts d’una pell flexible i impecable. Cada postura seva al llit constituïa un estudi anatòmic en sanguina d’una precisió inaudita, tan excitant com una primera visita al Buonarroti. Recordo els seus abdominals, quiets i imponents com la closca d’una tortuga, i els arcs tensats dels braços, els glutis, les cuixes i els bessons, compactes com cranis pensants, centrats exclusivament en mi, en el meu plaer, en assolir l’extrem del meu plaer. Mai abans i mai després he passat tantes nits follant. Nits senceres, vull dir, cinc i sis i set hores de follar sense descans, amb ella al meu damunt, generalment. “Parla’m en francès”, li demanava. I ella em deia coses que entenia i altres que no però que no em calia entendre. En tenia prou amb escoltar-la, amb deixar que les seves paraules penetressin el meu cos i me’l fonguessin d’una manera no previsible, estranya. La seva veu m’estremia amb violència i em consumia amb celeritat, ben bé com un floc de cabells socarrat per la brasa d’un cigarret. Tot el meu cos s’encongia i es caragolava en un instant, agredit pel seu accent com una eruga tovíssima per un bec d’acer. Ah! Ho revisc ara, en escriure-ho, i milions de cèl·lules, dins meu, es passen els seus cubells d’aigua encesa per anar a apagar no sé quin foc. Veloces i cegues. El cor se m’inflama adolorint la pleura, tan poc avesada ja a seguir-li el joc. Roxanne. [...] Tenia unes mans blanques d’artells fins i capcirons polits. Abans de tocar el piano estenia els dits sobre el teclat, semblava que hi reposessin un moment, continguts i disposats alhora, com la filera d’instrumental quirúrgic apariada abans d’una intervenció molt delicada. Després els articulava amb subtilesa, els movia seguint les indicacions d’alguns músculs del seu coll, que s’accionaven mil·lèsimes de segon abans que ells. Jo l’escoltava i el so de les cordes del piano em penetrava com les seves paraules, estremint-me i generant dins meu onatges inexplicables i una mena de gelosia autocomplaent. Seguia els moviments inintel·ligibles dels seus dits, avançant el moment en què la peça musical moria, finalment. Ella adorava Satie. “És fàcil”, deia. I interpretava una vegada i una altra Je te veux, el número u de les Gymnopédies i el dos dels Nocturnes. “Són llarguíssims”, em queixava jo. “Només són tres minuts”, reia ella. I els tornava a interpretar. I jo em recreava en aquella imatge de la meva francesa tocant el piano. Però alhora moria a cada segon. I era una manera de morir molt digna i acceptable.» (págs. 113-117)

sábado, 9 de junio de 2018

Clases de chapín, de Eduardo Halfon

Eduardo Halfon
CLASES DE CHAPÍN
Fulgencio Pimentel, 2017 - 176 págs.
“Un chapín es un tipo de sandalia española con alzas, y chapines es como se conoce a los guatemaltecos en buena parte de América.”
Admirable para Nadal
[incipiente para mí]
«Tembló a las tres horas, tres minutos, treinta y tres segundos de la madrugada. Exactas. Como si alguien, en algún búnker secreto lleno de mapas y botones rojos, lo hubiese planeado así. Siempre me agradó esa perfección numérica. Yo era muy niño entonces, en febrero del 76, y recuerdo solo imágenes puntuales de esa noche. Hacerme el dormido para que mi papá me llevara en brazos afuera. Mi mamá sentada en el césped, siete meses embarazada, con mi hermano menor aún durmiendo profundamente sobre su regazo. El arribo imprevisto de tíos, primos y abuelos. Las sirvientas llorando en silencio mientras, con las primeras luces del amanecer, cargaban por el jardín una bandeja llena de magdalenas y tazones de café caliente. Los gritos de mi tío porque todos los primos estábamos jugando tenta a la par de unos cristales rotos, sin entender que en los cuarenta y nueve segundos que había durado el terremoto habían fallecido, se estimaría después, casi treinta mil personas; sin entender que era de muy mal gusto estar feliz.» (principio de Polvo, pág. 91)

Eduardo Halfon: "Veo los cuentos de Clases de chapín, en cambio, como un taller de escritura en el que trato de descifrar cómo se escribe un cuento. Percibo ahí a un escritor buscando su pluma: está tanteando, está experimentando con diferentes técnicas, tiempos, voces y temas." (de una entrevista de A. Gordo en El Cultural)

martes, 5 de junio de 2018

El final de la historia, de Lydia Davis


Lydia Davis (1947)
EL FINAL DE LA HISTORIA
[The End of the Story, 1995]
Trad. Justo Navarro
Alpha Decay, 2014 - 248 págs. - inicio
Bibl. Montserrat Abelló (Les Corts)

A Álvaro también le ha gustado
[obsesivo y brillante]

«Me gustaba repasar cada momento de aquella primera noche, cuando nos sentamos a la mesa él y yo, con amigos a mi lado y al suyo, tan potente el ruido del espectáculo que no se podía hablar, cuando salimos juntos sin conocernos, y compramos dos botellas de cerveza cada uno con las que volvimos al café; nos bebimos una y reservamos otra para mas tarde en una bolsa de papel marrón, entre nuestros pies.
    Ése me pareció el mejor momento, cuando apenas si había empezado nada. Cuando abrimos la segunda botella de cerveza, abrimos también todo lo que vino después, a finales de otoño, y en invierno, pero allí sentados, antes de abrirla, estábamos como en una isla, y toda la felicidad se extendía ante nosotros, y no comenzaría hasta que no abriéramos la segunda botella de cerveza. No podía verlo en ese momento, porque no sabía qué vendría a continuación, pero después, recordando, lo descubrí.
    Rememorar aquella noche era casi mejor que vivirla por primera vez, porque en mis recuerdos no me movía más rápido de lo que soy capaz, ni tenía que preocuparme de mis gestos, ni me perturbaban las dudas, porque ya sabía como acabaría todo. La reviví tantas veces que era como si sólo hubiera existido para que yo la reviviera más tarde.
    Luego, después de que él me dejara, el principio se convirtió en algo más que el primer momento feliz que abría un número infinito de ocasiones felices: también contenía el final, como si la atmósfera de aquel café en el que nos sentamos juntos, en aquel lugar público, donde se inclinó sobre mí, sin conocerme apenas, y me habló al oído, ya contuviera el final, como si las paredes estuvieran hechas del final de la historia.» (págs. 26-27)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...