Carlota Benet Cros (1981)
PAPITU. El somriure sota el bigoti
Pròleg de Sergi Belbel
Columna Edicions, 2018 - 200 pàgs.
inici - presentació - Bibl. Sant Antoni
[els misteris de l'Alzheimer]
«Ara que hi penso, aquest no és un detall sense importància. De sempre, el seu tracte cap a mi va ser d’una delicadesa enorme. Intentava posar-se en el meu lloc i era molt perceptiu a l’hora de detectar els meus problemes i humors. Per això, el dia que va deixar de fer-ho ho vaig notar de seguida. No sabia que l’Alzheimer li acabava de fregir la connexió de l’empatia. Ni tan sols era conscient que aquesta malaltia afectés els trets de caràcter, em pensava que només perjudicava la memòria. Però em vaig començar a preocupar, no perquè sospités que estava malalt, ni molt menys, sinó perquè veia que no podia connectar amb ell com ho havia fet sempre i no entenia el perquè.
Ara ja sé que patia un deteriorament cognitiu que s’ha anat emportant en vida el Papitu que coneixien els seus amics (sempre li han dit Papitu com a diminutiu de Josep) i s’ha endut el meu Papitu (jo li dic així perquè quan era una nena em va dir que volia dir «papa» petit). Aquesta afecció terrible n’ha deixat una versió desvalguda i esvaïda que poc té a veure amb l’home vivaç, nerviós i ple de projectes que havia estat sempre. Així, el primer símptoma que en vaig detectar va ser la manca de finesa. Me’n vaig començar a adonar el 2010, uns quatre anys abans del diagnòstic oficial, a l’època que jo vivia als Estats Units. Recordo que en acabar les nostres freqüents converses per Skype em quedava un mal regust de boca que no sabia a què atribuir. A poc a poc em vaig començar a adonar que era perquè em feia molt poques preguntes sobre les meves coses i, quan les hi explicava, semblava que no les acabava d’entendre. Sobretot no reaccionava amb els comentaris adequats, una cosa que pot semblar estranya de dir. Però és que ell havia estat sempre tan perceptiu, tan intuïtiu, amb tan bona orella per als matisos de les relacions humanes... que la seva recent manca de subtilitat se’m feia evident i, per què no dir-ho, dolorosa.» (pàgs. 25-26)
No hay comentarios:
Publicar un comentario