domingo, 17 de junio de 2018

Permagel, d'Eva Baltasar

Eva Baltasar (Barcelona, 1978)
PERMAGEL
Club Editor, 2018 - 192 pàgs. - fragment i 2n capítol
[lírico, intenso, vivo (es llegeix d’un glop)]
«Era francesa, marsellesa com l’himne nacional, en realitat. El centre neuràlgic de la seva bellesa residia en el fet de ser francesa. Jo estava enamorada de la seva nacionalitat, un segon rostre de faccions perfectes que s’emmotllava al primer com una pel·lícula quasi transparent, però amb l’encant dels grans clàssics. Es deia Roxanne i era més baixa que jo, més prima que jo, més intel·ligent que jo i més noble que jo. També tenia més estudis: un doctorat en literatura i títols superiors d’anglès, d’alemany i d’italià. A més, tocava el piano de meravella. [...] Practicava l’escalada i, tot i que en aquella època no em podia ni imaginar sense ella, la primera vegada que vaig veure el seu cos nu vaig pensar que totes les meves futures amants havien d’haver estat, prèviament, grans amants de l’escalada. Tenia uns músculs perfectes, vibrants i recoberts d’una pell flexible i impecable. Cada postura seva al llit constituïa un estudi anatòmic en sanguina d’una precisió inaudita, tan excitant com una primera visita al Buonarroti. Recordo els seus abdominals, quiets i imponents com la closca d’una tortuga, i els arcs tensats dels braços, els glutis, les cuixes i els bessons, compactes com cranis pensants, centrats exclusivament en mi, en el meu plaer, en assolir l’extrem del meu plaer. Mai abans i mai després he passat tantes nits follant. Nits senceres, vull dir, cinc i sis i set hores de follar sense descans, amb ella al meu damunt, generalment. “Parla’m en francès”, li demanava. I ella em deia coses que entenia i altres que no però que no em calia entendre. En tenia prou amb escoltar-la, amb deixar que les seves paraules penetressin el meu cos i me’l fonguessin d’una manera no previsible, estranya. La seva veu m’estremia amb violència i em consumia amb celeritat, ben bé com un floc de cabells socarrat per la brasa d’un cigarret. Tot el meu cos s’encongia i es caragolava en un instant, agredit pel seu accent com una eruga tovíssima per un bec d’acer. Ah! Ho revisc ara, en escriure-ho, i milions de cèl·lules, dins meu, es passen els seus cubells d’aigua encesa per anar a apagar no sé quin foc. Veloces i cegues. El cor se m’inflama adolorint la pleura, tan poc avesada ja a seguir-li el joc. Roxanne. [...] Tenia unes mans blanques d’artells fins i capcirons polits. Abans de tocar el piano estenia els dits sobre el teclat, semblava que hi reposessin un moment, continguts i disposats alhora, com la filera d’instrumental quirúrgic apariada abans d’una intervenció molt delicada. Després els articulava amb subtilesa, els movia seguint les indicacions d’alguns músculs del seu coll, que s’accionaven mil·lèsimes de segon abans que ells. Jo l’escoltava i el so de les cordes del piano em penetrava com les seves paraules, estremint-me i generant dins meu onatges inexplicables i una mena de gelosia autocomplaent. Seguia els moviments inintel·ligibles dels seus dits, avançant el moment en què la peça musical moria, finalment. Ella adorava Satie. “És fàcil”, deia. I interpretava una vegada i una altra Je te veux, el número u de les Gymnopédies i el dos dels Nocturnes. “Són llarguíssims”, em queixava jo. “Només són tres minuts”, reia ella. I els tornava a interpretar. I jo em recreava en aquella imatge de la meva francesa tocant el piano. Però alhora moria a cada segon. I era una manera de morir molt digna i acceptable.» (págs. 113-117)

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...