Maria-Mercè Marçal: El senyal de la pèrdua

RAÓ DEL COS Morir: potser perdre només forma i contorns desfer-se ser xuclada endins de l'uter viu, matriu de déu mare, potser només desnéixer Terror del cos que m'ha traït i malda per usurpar tot l'espai desert / el sentit a contrallei Aquest estrany cirurgià cec mut i sord com el mur de la mort que no respon ni si el crides pel nom de vida Et correspon a tu d'escriure-hi els mots... de sentit «un jo de mi» cec mut i sord, potser L'agulla de la desmemòria inúltilment cus la boca del drac Cicatriu. Ossos fosforescents		«Tot potser no té un sentit, però segurament a tot se l'hi pot trobar. En el fons, doncs, tot té un sentit si li saps donar. Aprendre d'aquelles situacions que no pots evitar potser és una bona manera d'esquivar (la sensació d') absurd total. Avui, noves proves. De fet, m'adono que no he escrit en aquest quadern des del dia abans del diagnòstic: carcinoma mamari assentat en teixit ectòpic. Dos ganglis, de vuit extrets, afectats. Això implica, sembla, ràdio i químio. Demà passat, de nou al quiròfan, ja que la incertesa del diagnòstic no va permetre un buidat axilar exhaustiu que —per a més seguretat— sembla que cal fer. Ara sóc en les proves prèvies a la químio i altre cop els fantasmes —apaivagats durant una setmana— surten en desbandada. L'altre dia, la gammagrafia òssia, avui l'eco abdominal i les anàlisis de sang [...]» (págs. 44-45)
		MARIA-MERCÈ MARÇAL (Barcelona, 1952—1998) EL SENYAL DE LA PÈRDUA Escrits inèdits dels últims anys Dietari - Cartes a Jean-Paul Goujon Ed. Empúries, 2014 · Covava l'ou de la mort blanca, Silvia Pérez Cruz · Visc amb la mort enganxada, fragment llibre · El meu amor sense casa, recita MMM · 10 poemes de desglaç