«En paral·lel al fenomen de supersònica conversió barcelonista, jo continuava alimentant, com tants nens de l'època, la mateixa passió de col·leccionista de dades i cromos que tenia a França amb els equips francesos. Això incloïa simpaties que, en la meva ignorància, no em semblaven incompatibles amb el barcelonisme. Per exemple: m'entusiasmava l'uniforme de l'Athletic i l'estil d'un jugador com Txetxu Rojo [...], i sentia una admiració futbolística sincera per jugadors del Madrid com Santillana, Del Bosque, Netzer o Cunningham. ¿Es possible ser d'un equip i no sentir antipatia pel seu gran rival? Normal, normal, no ho és, encara que hi deu haver casos molt més extrems que el meu. Torno a Bernard Pivot, que explica que, per raons biogràfiques, va haver de compaginar durant molts anys una sincera admiració per l'Olympique de Lió i pel Saint-Étienne, dos antagonistes regionals històrics de la lliga francesa. I quan els dos equips s'enfrontaven, els seus companys de grada li deien: «Has de triar!». I ell, com Antonio Machín, els deia que si era possible estimar dues i fins i tot tres dones simultàniament, bé que havia de ser possible sentir simpatia per dos equips rivals.
Evidentment, la meva immersió barcelonista va incloure el descobriment d'una realitat que em va fer entendre les raons essencials, històriques i incontrovertibles de l'antimadridisme. Però com que, amb raó o sense, jo entenc el futbol més com una qüestió estètica i una patologia sentimental que no pas com una passió simbòlica o representativa, no vaig aconseguir desenvolupar sentiments antimadridistes autèntics o homologables amb els de l'entorn. Que consti que ho vaig intentar. Algunes persones que viuen una temporada a Andalusia o a l'Argentina intenten imitar els accents i no sempre se'n surten. Jo vaig intentar fingir que era antimadridista de debò i tampoc me'n vaig sortir. El resultat de l'intent l'hem de situar entre l'insuficient i el molt deficient.» (pàgs. 49-50)
Evidentment, la meva immersió barcelonista va incloure el descobriment d'una realitat que em va fer entendre les raons essencials, històriques i incontrovertibles de l'antimadridisme. Però com que, amb raó o sense, jo entenc el futbol més com una qüestió estètica i una patologia sentimental que no pas com una passió simbòlica o representativa, no vaig aconseguir desenvolupar sentiments antimadridistes autèntics o homologables amb els de l'entorn. Que consti que ho vaig intentar. Algunes persones que viuen una temporada a Andalusia o a l'Argentina intenten imitar els accents i no sempre se'n surten. Jo vaig intentar fingir que era antimadridista de debò i tampoc me'n vaig sortir. El resultat de l'intent l'hem de situar entre l'insuficient i el molt deficient.» (pàgs. 49-50)
1 comentario:
Muy divertido. O, molt divertit.
Publicar un comentario