Michel Houellebecq (Isla de La Reunión, 1956)
SEROTONINA
[Sérotonine, 2019]
Trad. Oriol Sánchez Vaqué
Anagrama, 2019 - 288 pàgs. - Bibl. Lesseps
— Lamentaciones del macho occidental, Carlos Pardo
— La decadencia es el eje de la novela, Mauricio Bernal
— Va del mundo que es, Lorena G. Maldonado
[transparent]
«Feia molt de temps que tenia el projecte de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann, intuïa que era un llibre fúnebre, però al capdavall esqueia a la meva situació, segurament era el moment. Així doncs, m'hi vaig endinsar, amb admiració al principi i després amb una reserva creixent. Tot i que la seva extensió i les seves ambicions eren considerablement més grans, el sentit últim de l'obra era en el fons exactament el mateix que el de Mort a Venècia. No més que aquell vell imbècil de Goethe (l'humanista alemany de tendència mediterrània, un dels xarucs més sinistres de la literatura mundial), no més que el seu heroi Aschenbach (molt més simpàtic, però), Thomas Mann, Thomas Mann mateix, i això era extremadament greu, havia sigut incapaç de fugir de la fascinació de la joventut i de la bellesa, que finalment havia col·locat per damunt de tot, per damunt de totes les qualitats intel·lectuals i morals, i a les quals, al cap i a la fi, ell mateix s'havia lliurat d'una manera abjecta sense la més petita contenció. Així, tota la cultura del món no servia de res, tota la cultura del món no aportava cap benefici moral ni cap avantatge, ja que a la mateixa època, exactament als mateixos anys, Marcel Proust concloïa, al final d'El temps retrobat, amb una franquesa remarcable, que no tan sols les relacions mundanes sinó fins i tot les relacions amistoses eren incapaces d'oferir res de substancial, eren senzillament una pèrdua de temps, i que l'escriptor no necessitava en absolut converses intel·lectuals, contràriament al que creia la gent en general, sinó «amors lleugers amb jovenetes en flor» [...]
Marcel Proust i Thomas Mann, per tornar al meu tema, per més que posseïssin tota la cultura del món, per més que encapçalessin (en aquell impressionant principi de segle XX, que sintetitzava per si sol vuit segles i fins i tot una mica més de cultura europea) tot el saber i tota la intel·ligència del món, per més que representessin, cadascun per la seva banda, el punt culminant de les civilitzacions francesa i alemanya, és a dir, de les civilitzacions més brillants, més profundes i més refinades de la seva època, no n'estaven menys a la mercè, disposats a prostrar-se davant de qualsevol cony humit, o qualsevol cigala valentament alçada, segons les seves preferències personals; Thomas Mann en aquest sentit no s'acabava de decidir, i Proust, en el fons, tampoc no era gaire clar. El final de La muntanya màgica era, doncs, encara més trist del que deixava entreveure'n la primera lectura; no només significava, per l'esclat el 1914 d'una guerra tan absurda com mortal entre les dues principals civilitzacions de l'època, la fallida de qualsevol idea de cultura europea; significava fins i tot, per la victòria final de l'atracció animal, la fi definitiva de tota civilització, de tota cultura. Una noieta hauria pogut fer rodar el cap a Thomas Mann; Rihanna hauria fet flipar Marcel Proust; aquests dos autors, figures culminants de les seves literatures, no eren, per dir-ho en altres paraules, homes notables, hauríem hagut de remuntar-nos molt més enrere, al principi del segle XIX segurament, a l'època del romanticisme naixent, per respirar un aire més salubre i més pur.» (pàgs. 274-275)
El mapa y el territorio :: La posibilidad de una isla :: Plataforma
Ampliación del campo de batalla :: La posibilidad de una isla :: Sumisión
No hay comentarios:
Publicar un comentario