Llucia Ramis: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes

«Record els seus cabells enganxosos, agafats en una cua de cavall, la seva boca fastigosa però, sobretot, la seva olor. S'havia dutxat amb un perfum que devia considerar mascle, massa dolç. El seu pare era taxista. Una companya de l'institut m'havia donat el seu telèfon i mai no sabré per què li vaig trucar. Em posà la mà al voltant de la seva polla, dura i grossa. Me mostrà com havia de masturbar-lo, asseguts al seu llit, mentre la seva llengua de serp m'omplia els llavis, la barbeta, de baba. Amollà una frase lapidària: no intentar-ho per por del fracàs és com suïcidar-se per por de morir. Afegí: per què no ho fem? "Fer-ho" era un eufemisme.    Era el primer cop que ens vèiem, aquell horabaixa del mes de març, després de classe, i no sabia què contestar. Vull dir que vaig contestar que no, però tenia la seva polla a la mà i li estava fent una palla. Per què no?, preguntava ell. I a mi el que em confonia era per què l'estava masturbant, si em feia oi, per què no sortia corrent, per què no sabia contestar en aquella pregunta.    Idò perque no, vaig resoldre (perquè som una nina, ens acabam de conèixer, no pens desvirgar-me amb el primer desconegut que m'ho proposi, em penedesc d'haver vengut i la gent com tu hauria d'extinguir-se, porc miserable de merda. No era tan difícil).    Sempre la vergonya. No saber dir les coses. Vaig balbucejar alguna idea sobre un embaràs —i per què cony havia de donar-li explicacions en aquell malparit filldesamare?—, i ell contestà, ben feliç, que no passava res. Que podría prendre la pastilla de l'endemà i s'ha acabat.    El seu perfum penetrant, la seva polla a la mà, les ganes de vomitar. [...] —Si no vols que ho fem, et violaré. » (pp. 145-146) [ presentació a BCN - presentació a PdM ]
		Llucia Ramis (Palma de Mallorca, 1977) Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013) Todo lo que una tarde murió con las bicicletas (Asteroide, 2013)