Francesc Serés: La pell de la frontera

«Un dia vaig anar a dinar amb ells i tot el que tenien era una olla on coïen un munt de pebrots i carn de corder. Ara, on hi havia aquella furgoneta Mercedes vella i enorme, hi ha un cotxe que van deixar uns búlgars i, al paller que en aquell temps estava tancat, tones d'escombraries i ferralla. En aquell moment potser encara no enteníem que els terratrèmols de l'altre costat del món acabaven arribant a casa. Per primera vegada en moltíssims anys, per primera vegada potser des que ningú no ho podia recordar, teníem el món a casa abans que no hagués passat per enlloc més. A Saidí hi havia tres-cents algerians i enlloc se'n parlava. Venien fugint, primer de la misèria i després d'una guerra civil més o menys declarada. [...] En Mumú, per exemple, un noi amb qui vaig treballar, venia de la Kabília i el seu pare feia de xofer entre Alger i Blida, a quaranta quilòmetres direcció sud-oest. Eren altres temps, sense els mapes d'Internet, encara havíem de buscar atles i marcar ciutats i pobles que no hi sortien. [...] En Majeed va arribar travessant una d'aquestes fractures. D'altres algerians van arribar i van continuar, d'una manera o altra han pogut sortir-ne, s'han establert, però ell no. A més, està casat, té tres fills i hauria de poder enviar diners amb una certa regularitat. El tall ha de servir per a alguna cosa. D'un temps ençà que ja no l'agafa ningú, només en José Luis. Té bestiar, corrals i camps per a conreus i pastures. M'ho ha dit, quan li he demanat per en Majeed: que no sabia com no es tornava boig, tant de temps embarrancat al poble, sense la familía, sense ningú, veient com d'altres que van arribar després que ell s'han pogut arreglar els papers i trobar feina, sabent que passen nanos més joves que ell que menystenen la feina de pagès i que esperen arribar a Edimburg o a Amsterdam... Ell es queda aquí, amb els pagesos que els nois joves que vénen d'Alger o d'Orà veuen com un mal necessari per poder arribar a França... Alguns diuen que Saidí no és Europa, Alcarràs no és Europa, fer de pagès no és Europa, fer de pagès és una mena de Magrib dins d'Europa... I ell al paller, passant fred sota un munt de mantes velles i edredons ratats i descosits... Hi ha dos nois, dos algerians, que el deixaven anar a dutxar-se a casa seva, però ara s'han casat i, així que ha entrat la dona, s'ha tancat la porta. [...]» (pp. 172-173)

«Però encara descoratja més saber, tenir la certesa que demà puc ser jo qui pot estar en un magatzem com aquest, en algun altre país. I que pot arribar algú que em porti roba i menjar i que em pregunti si pot fer alguna cosa per mi i jo li digui que no, que no s'hi pot fer res. No veig la distància enlloc, la seguretat que ens envolta és pura ficció.» (p. 174) FRANCESC SERÉS La pell de la frontera Acantilado, 2014 312 pàgs | 22 € Extracto Presentació a La Central En el Café de la República Manuel Delgado también recomienda El Roto, hoy [este es otro de esos libros que te gustaría compartir con todo el mundo]