[o LA MALÈFICA DÈRIA DELS LLIBRES]
Francesc Parcerisas (Barcelona, 1944)
UN ESTIU
Quaderns Crema, 2018 - 144 pàgs. - inici
— F. Parcesiras [sic] al banc de la memòria
— Sense concessions, M.Castaño
[fascinante]
«Vet aquí que avui, a la platja, he viscut—o reviscut—l'Himno a la juventud de Jaime Gil de Biedma. Feia una estona que m'havia instal·lat a llegir en la meva cadireta i ha arribat un grupet de nois i noies adolescents, una revolada de colors, veus i cossos, com un conjunt esponerós de plantes de fulles molt verdes a la vora d'un rierol—pletòric, efímer, vessant de vida—, que entre bromes i petites empentes han estès les seves tovalloles a la vora d'on jo era. Tenien aquesta edat curiosa de la primera pubertat, en què els nois encara són barbamecs i una mica criatures mentre que les noies van dues passes per endavant i fan una ostentació mig inconscient, rotunda, provocadora, com la fruita amb un punt d'agror verdejant que sap que no trigarà gens a estar en possessió de tot l'esclat de la seva maduresa. Companys potser de casal, o d'escola, o germans i veïns, les noies encara es treien les samarretes i els pantalonets i xerraven entre elles que els nois ja han corregut amb una pilota a ficar-se a l'aigua. M'he fixat en una de les noies, de pell i trets una mica exòtics, potser filipins o vietnamites, que malgrat l'aparença, tenia el mateix deix del català col·loquial de tots els altres. No sé sí ja era conscient de la perfecció del seu cos amb aquella nonchalance esbalaïdora pròxima a la negligència, quan la meravella del cos es dóna per descomptada i la bellesa és encara un concepte massa abstracte, sense connexió amb la realitat, amb l'esforç o el treball—un moment de la vida al qual s'ha arribat com un do adquirit, sense cap premeditació: allò que abans se solia anomenar, amb un punt de cursileria, un do dels déus—. De seguida he recordat la primera estrofa del Jaime Gil:
¿A qué vienes ahora,
juventud,
encanto descarado de la vida?
¿Qué te trae a la playa?
Estábamos tranquilos los mayores
y tú vienes a herirnos, reviviendo
los mas temibles sueños imposibles,
tú vienes para hurgarnos las imaginaciones...
Em sento del tot identificat amb Jaime Gil, que segurament devia presenciar l'escena que descriu a la platja de Calafell, observant els fills de Carlos Barral i els seus amics, com ara faig jo amb aquest grup confús i acolorit d'adolescents. M'adono que per més que la mirada pugui ser descarada, no hi ha res comparable a la lubricitat de les paraules. Aquesta
sofisticada
bestezuela infantil, en quien coinciden
la directa belleza de la starlet
y la graciosa timidez del príncipe,
va molt més enllà de l'estaquirot físic que sóc, fingint concentració en la lectura del llibre que tinc a les mans, mentre escolto i miro de reüll aquestes noies, i em fixo, com qui fa el distret, en aquest cos despreocupat, perfecte, sensual, que cenyeix un biquini menut d'un verd fosc, quasi pervers. Les paraules, de vegades, ho són tot perquè construeixen castells formidables que, encara que siguin d'una sorra que cada nova onada s'encarrega d'esfondrar, de seguida algú altre tornarà a edificar. Quan sóc a casa, busco el poema sencer i m'adono que, davant aquesta mena de bellesa, com davant el naixement de qualsevol Venus sortida resplendent de les aigües a recer d'una petxina, gossos, homes i arcàngels, tots som esclaus d'una sensació pura i fugissera, feixuga en el record, tots som esclaus d'una enorme perfecció.
Oh bella indiferente,
por la playa caminas como si no supieses
que te siguen los hombres y los perros,
los dioses y los ángeles,
y los arcángeles,
los tronos, las abominaciones...
A la meva edat, instal·lat a la platja, contemplant embadalit l'esclat meravellós d'aquesta «joventut procaç», ja no em veig amb probabilitats d'incloure'm ni a la colla dels homes, ni a la dels gossos—i menys encara a la dels àngels—, més aviat dec pertànyer a la categoria de les abominacions...» (págs. 74-76)
No hay comentarios:
Publicar un comentario