Canto jo i la muntanya balla, de Irene Solà

---

Irene Solà (Osona, 1990)
CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA
Anagrama, 2019 - 192 pàgs. - inicio

---

· Una fiesta de la imaginación, Babelia
· Confirmación de una voz narrativa y lírica, LVang.
· La natura té un punt cruelment optimista, J. Nopca
[fascinante]

---

«Jo n'era, de bonica i de rebonica. Els ulls més blaus de Camprodon. I això, jo també ho sabia. Era bonica com la mare, que era nascuda en una casa que deien ca la Ufana, de tan ufanes i reboniques com eren en aquella casa totes les dones. I es casà amb el pare i visqueren al poble perquè el pare hi treballava d'encarregat a la fàbrica de galetes. Però jo volia un home que estimés la terra i també les idees. Un home que en sabés, d'arbres i de plantes i de bèsties. La mare es va morir quan jo vaig néixer perqué van haver de tallar-la molt, i era menudeta. Però la tieta Carme, que era la germana del pare, i també el pare em deien, com una nina, com una nina, de totes, totes, la més bonica, i em compraven anissos i llaços i llibres i cordes de saltar, i jo no estava mai trista de no tenir mare. La tieta em feia trenes i deia, trobaràs un home i et voldrà molt i tu el voldràs molt a ell, i jo li demanava a la tieta com seria l'home. I vinga a abocar-me verí i verí dins de les venes innocents. I el pare, que deia que ja no es podria tornar a casar, perquè cap dona seria mai tan bonica com ho era la meva mare. Només tu, només jo, Sió, princesa. I vinga més verí dintre les venes. Caseta de nines. Que t'ensenyarem a cosir, que t'ensenyarem a llegir en català d'amagades, que t'ensenyarem a cuinar i a treure la pols. I quina enfadada, la d'en Domènec, el primer dia que em va pujar a la granja i jo no havia dat mai de menjar a una vaca. Que el meu pare treballava a la fàbrica de galetes! No havia agafat mai una forca. No saps fer res!, cridava, Qui em manava a mi casar-me amb una noia de poble i no de muntanya! Enfadat com unes tenalles. Però si tu ja ho sabies, que totes les coses de pagès jo les hauria d'aprendre. Qui em manava a mi?!, vociferava. I jo plora que plora, que érem casats de feia set dies i n'havíem passat sis a França.» (págs. 31-32)