Experiència (i pensaments col·laterals) de Martin Amis

«Jo sóc novel·lista, entrenat per utilitzar l'experiència amb altres finalitats. ¿Per què haig d'explicar la història de la meva vida? Ho faig perquè ara el meu pare és mort, i sempre he sabut que hauria d'evocar la seva memòria. Ell era escriptor i jo sóc escriptor; semblaria gairebé un deure descriure el nostre cas: una curiositat literària que també és, precisament, un dels molts aspectes de la relació entre un pare i un fill. (...) Vull deixar les coses clares (hi ha tantes coses aquí que ja són del domini públic), i vull parlar, per una vegada, sense artifici. Tot i que no pas sense formalitat. El problema que té la vida (troba el novel·lista) és la seva amorfositat, la seva ridícula fluïdesa. Mireu-vos-la: amb un argument mínim, gairebé sense tema, sentimental i ineludiblement vulgar. Els diàlegs són pobres, o com a mínim violentament irregulars. Les sorpreses són previsibles o sensacionalistes. I sempre comença igual, i acaba igual... Els meus principis organitzatius, doncs, deriven d'una urgència interior, i de l'addicció del novel·lista a veure paral·lelismes i fer connexions. El mètode, amb l'ús afegit de notes a peu de pàgina (per preservar els pensaments col·laterals), hauria de donar una visió clara de la geografia de la ment d'un escriptor.» (p. 15-16) «Penso que el talent literari, en gran part, és hereditari. Però el vigor i la resistència literaris, no. (...) Ja és prou tèrbola, ja hi ha prou poca visibilitat en la motivació de l'ambició literària: nostalgie, aïllament àcid; i ja hi ha prou maldecaps entre pares i fills. Vaig notar la unglada del dolor immediat quan Kingsley, després d'assegurar que li havia agradat la meva primera novel·la, va dir que "no podia" amb la segona. (...) El meu pare mai no em va animar perquè escrigués, mai no em va convidar a provar-hi sort; em va lloar menys assíduament que no pas em va criticar en públic; però tot plegat va funcionar.» (p. 33-34) «Va ser increïblement reconfortant tornar-te a veure, papa, però, creu-me, no era necessari que em tranquil·litzessis respecte dels teus desitjos. Perquè el meus desitjos són els teus desitjos, i jo sóc tu i tu ets jo.» (p. 409)		«¿Què llegia? Vull transmetre un estat d'ànim, i allò que llegeixes forma part d'allò que sents. A les biografies sempre ho hauríem de fer constar, com a rutina, al marge: què llegien. ¿Què llegia, jo, a San Juan? Com sempre, no vaig prendre cap nota pel que fa a aquest valuós aide-memoire..., però és clar que recordo què llegia. Et llegia a tu i em llegia a mi.» (p. 236) «Un matí vaig mirar, per la barana de l’escala, com Larkin es preparava per sortir a passejar sota la pluja de Swansea. Alt fins més enllà de la utilitat, amb ulleres, prematurament i gairebé idealment calb, amb l’inici de la pesantor en els seus moviments, entre sospirs va guarnir-se amb l’im- permeable, la bufanda, el barret. En ell tot expressava estoïcisme (no tenia elecció) i el contrari de la idoneïtat... Notòriament, Larkin odiava o professava que odiava els nens i, és clar, mai no va tenir fills.» (p. 275) «...va ser Hitchens qui em va presentar Bellow com a lector. "Fes un cop d'ull a Humboldt's Gift, em va dir, amb una inclinació seriosa del cap, a les escales del New Statement, el 1977 (em sembla). Vaig fer un cop d'ull a The Visit, i després de ben poques pàgines vaig notar un reconeixement que s'enfilava per tot el meu cos, i que en paraules va prendre la forma (més solemne que exultant) següent: "Ve't aquí un escriptor que m'hauré de llegir sencer".» (p. 302) «Pegunta: ¿Quants d’aquests notoris estilistes –James Joyce, Vladimir Nabokov i Martin Amis- van patir una catastròfica pèrdua dental entre els quaranta i els quaranta-i-cinc anys? Resposta: tots tres.»   Experiència   (Experience, 2000)   MARTIN AMIS   Edicions 62   (trad. cat. E. Riera)   Anagrama   (trad. cast. J. Zulaika) «Perquè això és el que són les novel·les (entre d'altres coses): no pas almanacs de la teva vida diürna sinó missatges de la teva història inconscient. Surten de la banda de darrere de la teva ment, no pas del davant. Això, amb el temps, se'm faria perfectament evident.» (p. 248)
«(Martin says) it is necessary to say what it is unnecessary to say»         [amis en bcn]