Dimarts, 6 d'abril, 1999. — Vet aquí en quatre paraules els motius pels quals, segons li explicava ahir al vespre a la Mila per telèfon, les meves relacions amorosas han de tenir sempre els dies comptats.
—Quan conec algú més o menys de la meva edat, amb una professió estable i que, en general, podria resultar un "bon partit" —li deia—, m'agafen ganes de posar-me a córrer com si m'empaitessin perquè, a mi, el que m'agrada de veritat és que els meus amants siguin tot el contrari que jo: joves intrèpids i narcisistes que es vulguin menjar el món; prostituts a qui no els interessi gens la meva investigació; skinheads temperamentals que no entenguin d'òpera ni de llibres... El problema —vaig afegir— és que, quan tinc això, he de fugir més de pressa que abans perquè amb un home així, ja em diràs qui hi pot tenir una relació gaire llarga!
Un dels avantatges de tenir trenta-cinc anys en lloc de divuit o vint-i-quatre és que, mentre que anys enrere les meves preferències en qüestió d'amants m'havien portat a topar de cap contra la paret cent vegades, ara he après a acceptar-les com són i a mirar de conviure-hi sense fer-m'hi mal. Això vol dir que cerco la companyia dels homes que m'agraden quan la necessito, però que vaig amb compte a no enamorar-me'n i a no demanar-los allò que no em poden donar. I en lloc d'això, vaig a veure l'exposició de Jackson Pollock a la Royal Academy o la nova còpia de The Night of the Hunter que s'acaba d'estrenar al West End, o escolto Bach o Schubert, o llegeixo Dostoievski, Proust o James... —activitats que, si voleu, no tenen el mateix atractiu libidinal i intel·lectual que en el passat havien tingut per mi alguns homes, però que en són un substitut molt digne i bastant més segur. He dit! » (pàg. 440)
David Vilaseca, ELS HOMES I ELS DIES, l'altra editorial, 2017
No hay comentarios:
Publicar un comentario