Diumenge, 30 d'agost del 2009. — [...] Avui he estat tot el dia baquetejat, físicament i emocionalment. Al mig dia, sense saber d'on venia ni per què, m'he fet un fart de plorar. El cas és que sortir de nit ahir em va remoure una pila de records: records del Mazal, del Marcelo, records de fa gairebé dues dècades (a la meva vida "de gairebé tot ja fa vint anys", que deia Gil de Biedma) quan un dels nois que ballava al pòdium sense samarreta i que tenia la pista pendent del botó dels pantalons era jo... Això ara naturalment no és així. Ara vaig d'una banda a l'altra de la discoteca i a ningú l'interessa ni poc ni gaire si vaig o torno, si em poso la samarreta o me la trec. Sóc un quarentó invisible i insignificant; com a màxim sóc un més dels cossos "de farciment" l'única funció dels quals en aquest tipus de locals rau a fer ressaltar encara més la radiant bellesa dels més joves... Naturalment, els que ara m'envolten no saben res del temps on tot es repeteix, on tot retorna eternament. No saben res de la felicitat que jo, aquesta carrossa devastada que em trobo pels miralls i a qui amb prou feines reconec, havia experimentat no fa pas tant —què són quinze o vint anys, quan a mi em sembla que era ahir! Pobre David, tu que havies fet tronar i ploure, tu que, ensenyant la goma dels calçotets (o la galta del cul quan, per provocar encara més, no te'n posaves...) tenies tos els homes de la pista al palmell de la ma... Pobre, pobre David!
I tanmateix hi ha una cosa de profundament certa en la posició en què em trobo ara —com si en el fons aquesta hagués estat la posició en què he estat sempre, la qual la meva edat no haguès fet sinó accentuar. Ballo sol pels racons d'una pista plena a vessar d'homes que, bàsicament m'ignoren i sembla que en aquesta posició hi reconec una íntima veritat sobre mi mateix. Tos els homes que vaig rebutjar al llarg dels anys —el Lester, l'Stuart, el Thannos, a qui vaig veure a la festa d'ahir i amb els quals vaig creuar amablement unes paraules— ara tenen parelles amb qui porten ja una pila d'anys... L'únic que continua sol sóc jo. Sol i, ara, ja vell, però al capdavall potser sol des del dia mateix en què em vaig haver de separar de la meva mare, l'amor de la qual m'omplia tant, era tan incondicional, confortador i exclusiu, que ningú que després s'hagués volgut apropar a mi hauria pogut mai substituir-la.» (pàgs. 679-680)
David Vilaseca, ELS HOMES I ELS DIES, l'altra editorial, 2017
1 comentario:
J. Ricart a LEVANTE (Valencia), 11/07/2008:
"Tot i així L’aprenentatge de la soledat és molt més que una altra novel·la de temàtica gai, si bé és cert que aquest és un ingredient important i significatiu. En honor a la veritat seria injust (a més de reduccionista) considerar-la tan sols així. És per damunt de situacions concretes una esplèndida narració que tracta dels problemes universals de la humanitat, independent de l’orientació sexual de cadascú: com per exemple, la inseguretat emocional, els conflictes de la maduresa, la búsqueda d’un sentit existencial, la complexitat de les relacions humanes o la configuració de la nostra identitat."
Publicar un comentario