David Vilaseca (Barcelona 1964-Londres 2010)
ELS HOMES I ELS DIES
Obra narrativa completa
l'altra editorial, 2017 - Pàgines: 752 - inicio
«Dilluns, 30 de novembre del 2009. — [...] Fa uns dies apropiadament grisos i humits. Ahir torno a la National Gallery. Sempre que entro a la National Gallery després d'una temporada llarga penso com he pogut passar tant de temps sense anar-hi. Ah, la pau que se sent deambulant per les amples galeries, de sostres alts i parets envellutades, d'aquest museu incomparable —prou gran i amb una representació prou exquisida i àmplia de la pintura occidental perquè el nostre desig s'hi mantingui viu i pugui descobrir-hi sempre alguna cosa de nou, i al mateix temps prou contingut i assequible perquè no s'hi perdi del tot... Ah els vells amics de sempre (la Venus de Velázquez, l'Al·legoria amb Cupido de Bronzino, els Ambaixadors de Holbein, que veig al fons d'una de les sales, amb una concurrència massa gran per apropar-m'hi jo aquesta vegada...), com us havia trobat a faltar! Pot ser que fóssiu sempre aquí, a dues passes com qui diu del carrer, i no m'hagués vagat de passar-vos a veure més sovint?
Per a mi, que no sóc persona de misses ni de passar estona a les esglésies, visitar un museu com aquest és la cosa més propera que hi deu haver a una experiència de tipus religiós. Em poso davant d'un quadre relaxat del tot, deixant que el meu centre de gravetat, com aquell qui diu, vagi caient a poc a poc per efecte de la contemplació, i sento una comunió inexplicable amb mi mateix i amb alguna cosa d'universal que el pintor devia voler expressar encara que fos centenars d'anys enrere i a milers de quilòmetres d'aquí. Davant d'aquesta cosa universal la meva contingència particular sembla tan poc important, tan irrellevant. Les dècades aniran passant —penso— jo m'aniré fent vell i algun dia ja no podré venir més a veure'ls, però això no importa perquè aquests quadres continuaran aquí, expressant-me a mi mateix millor del que jo vaig arribar a poder fer mai en persona.» (pág. 732)
3 comentarios:
Rafael Vallbona a Casa de vBn, 29/04/2010:
"Amb altres joves estudiants de filologia dels vuitanta, en David Vilaseca va engegar la revista Ratlles, portaveu d’un projecte literari i vital ambiciós: estudiar, formar-se, viatjar i escriure quan els fos rotundament necessari. Un dels seus amics d’aquells temps sosté que, amb els esquizofrènics tombs que ha fet la literatura catalana aquests darrers anys, aquell és un projecte fracassat, tret del cas d’en David. Amb L’aprenentatge de la soledat (3i4), un dietari falsejat de novel•la, va guanyar el premi Octubre l’any 2007. El llibre és un descens als inferns del desamor, del desarrelament i del sòrdid mon gai de Londres, però sobretot és un viatge cruel a les trampes amb que bastim la terra erma de la nostra existència. Inhòspita com la mort trobada sota un camió, en un carrer de la ciutat. Els projectes fracassen, les persones no."
El vaig trobar altament adictiu.
delesparaules
Me too.
(I a tu també et trobo a faltar.)
Publicar un comentario