Inventari de coses perdudes, de Judith Schalansky

---

Judith Schalansky (Greifswald, Alemanya, 1980)
INVENTARI DE COSES PERDUDES
[Verzeichnis Einiger Verluste, 2018]
Trad. Maria Bosom
Més Lllibres, 2020 - 2880pàgs. - inici

---

- Heterodòxia literària, Toni Sabater
- El món és l’arxiu il·limitat de si mateix, Ines Macpherson
[no hi he connectat gens]

---

Illes Cook meridionals
TUANAKI
També coneguda com a Tuanahe
«Però el que va despertar el meu interès no van ser aquestes afirmacions que durant molts anys ningú va rebatre, sinó les illes que havien existit antigament i que havien desaparegut, un fenomen documentat en nombroses ocasions. I de tots els testimonis m’interessaven sobretot els que feien referència a l’illa enfonsada de Tuanaki, en part pel seu nom sonor que evocava una paraula màgica oblidada, però principalment pel curiós relat que circulava sobre els habitants de l’illa: pel que es veu, desconeixien qualsevol forma de lluita i la paraula «guerra» els resultava aliena en qualsevol dels seus significats negatius. Deixant-me endur per les restes d’una esperança infantil soterrada dins meu, em vaig mostrar disposada a creure’m de seguida aquella història, malgrat que em recordava els somnis il·lusoris i utòpics d’alguns tractats que gosaven afirmar, ni més ni menys, que un altre món era possible però que, en general, només era preferible al que existia en un pla teòric, com demostraven les descripcions grandiloqüents d’uns ordres socials cada cop més elaborats i, per tant, més perjudicials per a la vida. Així doncs, tot i saber que era un error, jo també buscava, com tants altres abans de mi, una terra que no conegués el record, sinó només el present, una terra on la violència, la misèria i la mort fossin completament desconegudes. I així m’apareixia Tuanaki davant dels ulls, un lloc que difícilment podia ser més esplèndid de com el descrivien les fonts: un atol format per tres illes que amb prou feines s’alçaven sobre el nivell del mar i que encerclaven una llacuna resplendent de color blau turquesa, d’aigües poc profundes i plenes de peixos, envoltades per una barrera de corall que les protegia de l’embat de les onades i de les marees empipadores, poblades de cocoters esvelts i arbres fruiters esponerosos i habitada per gent extraordinàriament amable i amant de la pau. En resum: un indret encisador que jo, a causa de la meva simplicitat, m’imaginava com el paradís. En la meva ment, l’únic detall, insignificant però decisiu, que el diferenciava del paradís original era que els fruits dels seus arbres no amagaven cap coneixement, tret de l’obvietat que era millor quedar-se allà que marxar. Però de seguida vaig descobrir amb estupefacció que hi havia una diferència cabdal entre aquell paradís i l’original: aquell jardí de l’edèn no era un lloc d’on t’expulsaven, sinó un lloc que oferia refugi a qui el necessitava. » (págs. 30-32)