Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926 - 2014)
DIETARI DE 1973
El Balancí, 2007 - 160 pàgs. - Bibl. Lesseps
— de los Nueve novísimos
— Presentació en la Fundació Josep Pla
— Paraules del Mestre, C. Geli
[un plaer]
«26 febrer, dillluns. Al cap de dues setmanes d'haver iniciat aquest dietari em comença a preocupar la seva estructura. Fins ara no m'he deturat a pensar ni què en volia fer exactament, ni quina forma havia de tenir. Ahir, en ficar-me al llit, vaig donar una ullada —la primera des de fa potser quinze anys, quan el devia llegir— al Diari de Gide i em va semblar ple de pàgines inútils, al costat de fragments d'escriptura excel.lent. Ara, acabo de fullejar el Diari 1952/60 de Joan Fuster —de lectura molt més recent— i, bé que molt diferent del de Gide, trobo que li passa alguna cosa semblant: ben escrit, hi ha pàgines que han envellit moltíssim. El de Gide, a estones, és massa assagístic. Tots dos, però, d'un interès considerable... per a quins lectors? A qui està destinat un dietari? En Fuster diu que no hi ha dietaris íntims perquè pressuposen sempre un lectors, en definitiva, un lector desconegut: l'autor calla moltes coses, fa una tria en ocasions, segurament equivocada. Perquè sovint el que ens interessa més és la pura intimitat de l'autor: les altres coses les llegim als diaris, a les revistes, als llibres. Tinc la impressió que un dietari —no estableixo, ara, distincions entre diari i dietari— ha de donar d'alguna manera la quotidianitat de l'escriptor i, si és possible, aquella part d'intimitat de què és conscient. Per això trobo infinitament superior a tots dos El quadern gris d'en Pla. I no solament perquè estigui prodigiosament escrit: tothom sap que Gide i Fuster -cadascú al seu nivell- són bons escriptors. El que passa és que en Pla lliura, finalment, molt més d'ell mateix que els altres en el terreny de la quotidianitat. Per això, penso, prefereixo seguir aquest dietari -començant sense objectius massa definits- deixant fluir els fets del dia. La llàstima és que la meva prosa, eixarreïda i vacilant, no pugui comparar-se amb la dels altres...» (pàg. 27)
«Intento explicar-me, de manera confusa, sobre la sensació que cada vegada se m'aguditza més, de la manca d'importància que té la recerca de la individuació, la temptativa egoista de mirar de diferenciar la pròpia personalitat. No és moment de reproduir el discurs que haurà d'integrar-se, si algun dia l'escric, en el llibre que s'ha de titular Ètica de la infidelitat.» (pàg. 100)
No hay comentarios:
Publicar un comentario